Montserrat Pecanins i les seves germanes, les dues bessones Maria Teresa i Anna Maria: elles van arribar a Mèxic als cinquanta i van canviar el món de l’art als seixanta. En temps de pintura acadèmica de signe socialista i nacional, l’art català arribava a Mèxic D.F. per a dinamitar estereotips de la mà de les galeries Pecanins. La zona on eren les galeries a la ciutat de Mèxic no va trigar a rebatejar-se com la Zona Rosa, un barri de efervescència intel·lectual: pintors, cineastes, escriptors… Les Pecanins convidaven a Tàpies o Miró des de l’altra banda de l’Atlàntic. Més tard van obrir paral·lelament una altra galeria a Barcelona on convidaven artistes mexicans. Van fer amistat amb Luis Buñuel, Ripstein, José Luis Cuevas… Van tenir una rellevància semblant a la Carme Balcells, la gran exportadora de literatura llatinoamericana.
El documental d’entrevistes aprofundeix a poc a poc en l’èxit de les Pecanins, substituint l’enfocament històric per l’humà. Era la seva dolçor? Venia de família, com demostra que tots els seus descendents siguin creadors? Potser els venia de la mare, una dona independent en un país estrany? És un documental que Ventura Pons ha tirat endavant solament amb capital propi. És un homenatge personal que recorda amb empatia (i simpatia) aquesta família cèlebre que poc a poc ens abandona entre les llàgrimes dels seus propers. Les Bessones van morir al 2009, pràcticament al mateix temps, com la primera filla de la Montse. L’altra filla Betsy el 2016. La filla de la Teresa tot just el mes passat.
El que Barcelona i D.F. tenen en comú
Ventura Pons presentava un punt de vista únic amb la pel·lícula Cola, colita, colassa: Teresa Gimpera, Colita, Nuria Feliu i Maruja Torres compartint uns xurros per berenar al barri de Sants i parlar, entre d’altres, de Terenci Moix o Mari Sampere. Aquest és el cinema que de seguida s’identifica amb Ventura Pons, amb el tarannà intel·lectual Barceloní de la seva generació. Adaptant al cinema obres teatrals de Josep Maria Pou, o de Quim Monzó.
Amb Universo Pecanins, Pons ha fet l’exercici d’exportar-se a sí mateix i la seva visió a Mèxic a través d’aquest curiós pont aeri que van crear les galeristes. Amb Universo Pecanins podem veure que els cercles intel·lectuals broten potencialment a totes les grans ciutats. També els seus llocs de reunió: a Barcelona el Boccaccio, Els 4 gats, o el bar Flash. A Mèxic eren el bar Tecla i la Galeria Pecanins. També s’hi veu com Mèxic ha admirat Catalunya, però aquest ha estat un sentiment sense retorn, i és que a Catalunya el Mèxic metropolità apel·la a un interés ultraparticular i minoritari. Ho demostra així que la pel·lícula (estrenada al Festival de Cinema de Guadalajara), només es podrà veure durant un temps limitat als Texas. I val la pena que als Texas sempre es pugui veure de tot.
Vedericte
El millor: com un relat històric vira poc a poc cap a la humanitat i la intimitat familiar, posant-nos en el lloc dels seus éssers estimats.
El pitjor: el poc poder de convocatòria del documental en sí.
Nota: 6
