El món de l’animació té molta competència, hi ha molts estudis que destaquen per la seva qualitat tècnica i per crear històries més enllà dels dibuixos per a infants, però també n’existeixen d’altres que miren de sobreviure, són molt més petits i no tenen tants recursos per crear grans produccions. Aquest és el cas del film El Regne de les Granotes, dirigit pel coreà Nelson Shin (Empress Chun o The Transformers: The Movie) i Melanie Simka, qui dirigeix per primera vegada però té un llarg historial com a guionista (Floquet de Neu o The Giant King).
La història se centra en un poble de granotes on se celebren unes Olimpíades, el guanyador de les quals es casarà amb la princesa, però ella es nega a acceptar el compromís. Així doncs, decideix fugir, participar en els Jocs i mirar de ser la guanyadora per impedir els plans dels seus progenitors. Tot va bé, fins que la serp enemiga intenta arruïnar l’esdeveniment i amenaça el regne de les granotes.
El film té un enfocament merament infantil, per a nens bastant petits que vulguin descobrir aquests animals i el seu entorn, alhora que viuen una aventura combinada amb tocs còmics. Els adults que la vegin amb ells s’avorriran bastant, ja que els 90 minuts de durada es fan pesats. Tot el desenvolupament es basa en referències o clixés existents, partim de la base d’una noia que recorda molt al personatge de Brave (2012) o de la típica música utilitzada per a escenes divertides, però que precisament en cap moment fa gràcia.
Té manca de ritme, a cada moment l’activitat dels personatges o converses entre ells s’atura i apareix un fos a negre per donar pas a la següent escena, quedant força interrompuda i talla el rotllo, sense deixar respirar. Tot i així, la qualitat de l’animació és impecable, està molt ben elaborada i el disseny dels personatges és comparable al d’estudis amb molt més renom i pressupost. Argumentalment vol englobar moltes situacions i acaba sent un caos, sembla elaborat de manera maldestra i inesperada, i deixa el final obert a altres pel·lícules.
En definitiva, comença correctament i fa la impressió que evolucionarà cap a aquesta direcció, però es perd en una embolic d’afers sense agilitat, ni tan sols quan es juguen les Olimpíades.
Veredicte:
El millor: El disseny dels personatges i l’animació tenen una qualitat més que decent.
El pitjor: La història no aporta res de nou i sovint es fa tediosa tot i la seva durada.
Nota: 5