today-is-a-good-day

Una simfònica de cambra (secreta)

- Advertisement -

Sis mesos després de reviure els orígens de la saga cinematogràfica, el Palau Sant Jordi de Barcelona es disposava fa pocs dies a fer un altre cop d’andana 9 i 3/4 per tot l’exèrcit de seguidors d’aquell jove mag de la cicatriu al front. L’objectiu del passat 28 d’octubre de 2017: reviure la segona entrega de Harry Potter, mentre la meravellosa banda sonora que John Williams va escriure l’any 2002 era interpretada en directe.

- Advertisement -

Com a cinèfil he de dir que sóc molt fan de la trilogia infantil de la saga (The Philosopher’s Stone, aquesta Chamber of Secrets i The Prisoner of Azkaban), en part per Chris Columbus (director de les dues primeres) i Alfonso Cuarón (director de la tercera i millor entrega), però sobretot perquè són les úniques tres pel·lícules que compten amb John Williams com a compositor a tota la saga Potter (si bé el seu icònic Hedwig’s Theme sona a totes vuit pel·lícules). Sí, els meus gustos van molt afins a ell des de sempre, però és que John Williams és dels pocs compositors de bandes sonores que alhora fan bona música i música bona. És a dir, bellíssimes peces simfòniques que alhora funcionen tan i tan bé cinematogràficament parlant.

- Advertisement -

En especial aquesta segona entrega té dues composicions noves a destacar:

  1. el tema de Gilderoy Lockhart, un tema enèrgic i trapella a duo entre la secció de corda i un clavicèmbal que descriu a la perfecció el personatge;

2. i el meravellós tema de Fawkes l’ocell fènix, que recorda tonades d’altres composicions de Williams de la potser massa oblidada Hook, així com del tema Across the Stars de Star Wars Episode II: Attack of the Clones, que curiosament és del mateix any que el segon Harry Potter que ens ocupa, 2002;

https://www.youtube.com/watch?v=ijc0jfTz2vg&feature=youtu.be

Tal com va passar l’1 d’abril, i mentre les grades s’anaven omplint, a la pantalla gegant es projectaven reportatges sobre la composició i gravació de la banda sonora. Finalment, amb uns pocs minuts de retard, els músics sortien a l’escenari entre aplaudiments, i la pantalla quedava negra. Els llums es van apagar, i el director va pujar a l’altell. L’espectacle era a punt de començar.

Norman Huynh va ser el director escollit en aquesta ocasió per dirigir l’Orquestra Simfònica del Vallès i el Cor de Noies de l’Orfeó Català tant al concert de Barcelona com al de Madrid uns dies després, i va ser ell mateix, micròfon en mà, qui va convidar al públic a aplaudir, xiular, cridar o riure tan com volguessin mentre el concert avancés. Així doncs, tal com va passar amb The Philosopher’s Stone Live in Concert el passat 1 d’abril, més que un recital de la banda sonora va ser tot més semblant a una trobada de fans per veure la pel·lícula, deixant l’orquestra i el cor en una posició acceptada però secundària i en clar desavantatge, però de la qual en van sortir guanyadors amb la seva impecable interpretació.

El talent més que demostrat de la Simfònica del Vallès com el Cor de Noies, que ja varen ser les escollides pel concert del primer film, era garantia assegurada que la música de John Williams sonaria a les mil meravelles. El repte tornava a estar en el recinte: el fet de ser un pavelló i no un auditori, cal un sistema de micròfons perquè tothom pugui sentir l’orquestra, i això resta qualitat tant al so que arriba com a l’experiència: les grades més llunyanes poca diferència devien trobar entre el sistema de micròfons per l’orquestra en directe i la pel·lícula a un cinema amb un bon equip d’àudio. Sobretot si es passaven mitja pel·lícula aplaudint i cridant.

- Advertisement -

Per sort, no sé si va influir el fet d’estar assegut a peu de pista i bastant més a prop de l’escenari que l’altra vegada, o potser és que realment el sistema de micròfons va ser millor respecte The Philosopher’s Stone, però la sensació va ser molt millor aquest octubre que a l’abril. Els vents i els metalls van sonar molt millor, i la percussió va sonar més neta aquest cop, no tan estrident. I la secció de corda es va sentir prou bé, tot i que els violoncels desapareixien dels altaveus quan cordes i metalls tocaven alhora, per saturació previsible. L’únic punt negatiu va ser el volum del cor, el qual en ocasions resultava massa alt i es perdia qualitat del so projectat, ja que com intervenen esporàdicament i a molts volums diferents, és la secció més complicada de gestionar en directe. No és que no sonés bé, però ni punt de comparació amb el mateix Cor de Noies al Palau de la Música.

En aquest video-recull gravat per un aficionat al Palau Sant Jordi, podreu escoltar el fragment d’un minut de l’obertura de l’entrada a la Cambra Secreta. Tot i ser un dels moments més potents en què tota l’orquestra i el cor entonen diverses línies melòdiques, el sistema de micròfons se’n surt dignament, i van aconseguir que un dels moments més àlgids del film sonés més que bé:

No obstant això, i com haureu sentit al vídeo, no puc deixar de destacar negativament que la projecció del film fos (un altre cop) en versió doblada i no en versió original. Puc entendre la decisió de fer-ho així, ja que és un esdeveniment familiar i bastant destinat a nens, però és que el desastrós doblatge al castellà d’aquesta The Chamber of Secrets, sobretot el dels personatges secundaris i el d’en Ron Weasley (quan l’actor, Rupert Grint, ja demostrava de petit unes grandíssimes dots d’interpretació i còmiques ideals pel personatge), malmetia molt l’experiència.

Però tornant a la banda sonora, John Williams és conegut per fer funcionar tot l’espectre orquestral (cordes, metalls, percussió, i vents) intercalant-lo en notes molt curtes i ràpides en seqüències d’acció, i aquí tant el director Norman Huynh com l’Orquestra Simfònica del Vallès van fer un treball excel·lent d’interpretació i sincronització de la música amb les imatges en temps real. Observeu el minut i mig del següent vídeo (fins el 3:25), on s’empalmen fragments del partit de Quidditch del film. La música escrita per acompanyar les imatges és excel·lent, i així de bé va sonar al Palau Sant Jordi:

Sobretot m’agradaria recalcar positivament l’actitud de l’orquestra, el cor i el director en tot moment, ja no per la qualitat com a músics sinó per la seva professionalitat. Per estranys motius tècnics la pantalla gegant es va congelar i va quedar com pausada al començar del tercer acte de la pel·lícula, mentre la pista d’àudio doblada seguia inexorablement. La gent va començar a xiular, a cridar, i a il·luminar les grades amb els mòbils en senyal de protesta, i els músics, impertèrrits i aïllant-se de tot, van seguir interpretant brillantment la música, com si no estigués passant res. Des del meu seient vaig poder veure com la pantalla-guia que té el director per gestionar els tempos de la música seguia funcionament normalment (si voleu saber a quina pantalla em refereixo, en parlo aquí), així quan el film va per fi continuar a la pantalla gegant, l’orquestra estava plenament compassada amb les imatges. No sé quin percentatge del grandiós aplaudiment del públic va anar per ells i quin pels tècnics que van solucionar el problema, però sens dubte els músics mereixien una ovació per la professionalitat mostrada.

Potser per això, i per evitar la fuga en massa que hi va haver de públic a The Philosopher’s Stone quan van començar els crèdits i guanyar-se una ovació més que merescuda, l’orquestra va ometre interpretar la música dels crèdits (que inclou la suite del tema de Fawkes el fènix, i que amb tanta emoció vaig esperar inútilment) i es van limitar als dos primers minuts de Hedwig’s Theme. Una decisió polèmica, perquè és quan millor es pot escoltar tot, sense l’àudio del film. Això em va permetre, no obstant això, apropar-me a l’escenari i captar de ben a prop com els músics vivien els aplaudiments del públic, que van durar gairebé tota l’esmentada seqüència dels crèdits.

Amb tot, l’experiència va ser globalment satisfactòria, amb els problemes dels micròfons sembla que bastant ben solucionats. Sí, va haver-hi algun que altre daltabaix, però provocat més pel soroll del fenomen fan (i per un problema momentani amb la projecció) que pel concert en sí, que va ser impressionant i era (almenys pel que escriu aquestes línies) el més important de la vetllada. La Simfònica del Vallès i el Cor de Noies no fallen mai, i aquesta ocasió no va ser menys.

 

- Advertisement -
Marc Musquera
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per les bandes sonores ve de quan feia primària i, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs als quals jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents