Hi ha qui pensa que els dos formats estrella de l’audiovisual, les pel·lícules i les sèries, són rivals; no obstant això, soc dels que sempre ha pensat que ben combinats ofereixen unes possibilitats infinites d’entreteniment per tancar bé les històries. I penso que si hi ha un cas paradigmàtic de fer això i molt ben fet, és Breaking Bad.
El final de la sèrie és apoteòsic. Bàsicament, White completa el seu camí cap a l’infamen i ho fa amb una bona obra, salvant el que és el seu antagonista durant tota la sèrie. Bé, ell en principi ho fa per recuperar els seus diners, però podria no salvar-lo i pelar-lo amb la resta després que aquest fos qui el va delatar a la DEA i per culpa de qui mor el cunyat (sempre el cunyat) de White i perd tots els diners. Però no, el salva.
Malgrat aquest final, que ja he dit que per a mi és trepidant i apoteòsic, la sèrie et deixa una gran incògnita. White mor, però què passa amb Jesse Pinkman quan s’escapa d’aquella presó al mig del desert? No ens podíem quedar amb: agafa el cotxe, rebenta una tanca, se’n va i ja està. Fa mesos que està com un animal en una gàbia, només surt per cuinar metamfetamina blava i lligat en una cadena. No pot sortir d’allí com si res!
I aquesta incògnita és la que tanca El Camino, una historia de Breaking Bad. I de manera excepcional, per cert. He d’admetre que vaig veure la pel·lícula un cop, quan va sortir, sense haver vist la sèrie i no em vaig assabentar de res; no sabia d’on baixaven les coses i la vaig trobar entre dolenta i avorrida. Admeto que va ser culpa meva. Ara, en les darreres dues setmanes, el que he fet ha estat visionar tota la sèrie, i després d’una marató de 8 capítols i dormir una nit, ahir vaig veure la pel·lícula. I em va atrapar des del primer moment: primer perquè sabem què va passar durant els mesos de captiveri de Pinkman; després perquè tanca el cercle i veiem el que passa amb ell i com, finalment, fa cas a en Mike i acaba a Alaska, per començar de zero i amb gairebé un milió de dòlars a la butxaca.
Per a mi, no és menys destacable el gir que fa Pinkman, que sempre havia intentat no matar i se sentia fatal quan ho feia; després d’estar tancat com un animal però, ja no li tremola el dit a l’hora de disparar. I tal vegada aquest era l’autèntic camí que es volia visualitzar quan començava la sèrie; no el de White, àlies Heisenberg, que li costa entre zero i poc convertir-se en un assassí (una història que recorda a pelis on gent normal, de cop i volta treuen una vena malvada) sinó del Jesse, que en tot moment és “un bon noi”; bé és un ionqui però se li veu aquesta aura de bona persona i mata en comptades ocasions quan va drogat i el tenen manipulat. Però acaba fent un gir a l’infern, necessari, per poder començar de nou.
Una oportunitat que no tothom té. I sí que va tenir el nostre estimat advocat Saul Goodman. Veure la seva sèrie Better call Saul serà el següent pas.
