Fa uns anys, a la cartellera de Barcelona va irrompre-hi un dels experiments més frescos i necessaris mai vistos a Espanya: Phenomena. Al principi de manera ocasional, Phenomena proposava el retorn a les sessions dobles recuperant clàssics moderns (sobretot dels anys 70, 80 i 90) amb la complicitat d’un públic encantat de tornar a gaudir dels seus films d’infantesa. L’experiment es va fer gran, va passar a tenir seu fixa (al meravellós cinema Urgell i després al Palau de Congressos de Catalunya) i des del 2014 funciona com una sala autònoma al carrer Sant Antoni Maria Claret de Barcelona (molt a prop de l’Hospital de Sant Pau). Rebatejat com a Phenomena Experience, no hi ha sala millor en tota Barcelona (i Catalunya): un lloc on a la tarda pots veure un clàssic de Hitchcock i a la nit l’últim blockbuster del moment, tot amb una qualitat d’imatge i so magnífics, en versió original subtitulada i on impera un respecte inusual: res de sorolls, mòbils o imbècils amb poca educació. La seva programació és tan bona que t’hi voldries passar tot el dia tancat només per recuperar clàssics que no vas poder gaudir mai en una pantalla gran.
L’escletxa que va obrir Phenomena (una escletxa que ja estava oberta al primer món, d’altra banda) no passa desapercebuda quan veus decisions que alguns distribuïdors i productores estan prenent a Espanya. A principis de juny la Warner estrenava de manera limitada però no a gaire sales comercials la restauració Nolan de 2001: A space odissey (que evidentment vaig gaudir per 1a vegada en un cinema) i al cap de setmana passat la Paramount feia el mateix amb The Godfather. Totes dues en VO, amb una qualitat fantàstica i amb molt públic (sobretot en el 2n cas) cosa que demostra que hi ha una franja important de públic disposada a gaudir de clàssics en pantalla gran. Un públic educat i bastant difícil de trobar en aquests temps de misèria moral on t’has d’aixecar de la butaca dia sí i dia també i amenaçar amb bufetades si no et deixen veure una peli tranquil. Repasseu el meu twitter (o millor encara, feu-me follow) i ho veureu. El cas és que igual que amb 2001 (de la qual vaig escriure un article en aquest mateix mitjà) era la 1a vegada que visionava The Godfather en pantalla gran i com us podeu imaginar les emocions van ser molt interessants. Tan interessants que han donat peu a un article, que d’altra banda, potser ja tocava.
Afirmar que The Godfather és una obra mestra no seria pas descobrir la sopa d’all. 46 anys després de la seva estrena continua representant un exercici majúscul de com portar un gran llibre a la pantalla i captivar a l’espectador durant tres hores de narrativa perfecta (actualment qualsevol film que duri més de dues hores corre perill real de resultar mortalment avorrit) o interpretacions memorables. A més, a favor de la 1a part de la trilogia (que em sembla lleugerament millor que la 2a, diguin el que diguin) hi ha el fet de tenir a Brando i poca broma amb això, més tard us explico el perquè.
A finals dels 60 i principis dels 70, probablement la millor època de la història del cinema i directament de la vida, el sistema d’estudis de Hollywood està acorralat i el canvi de jerarquies es preveu inevitable. En els anys més revolucionaris dels Estats Units des de la Guerra Civil, milers de protestes contra la guerra del Vietnam i els Drets Civils assoten els carrers i el Sex, Drugs & Rock’Roll és el lema de tota una generació. En aquest caldo de cultiu sorgeix la generació dels Easy Riders, Raging Bulls (títol del llibre i posterior documental que explica el moviment d’una manera meravellosa) amb gent com Scorsese, Spielberg, Lucas o De Palma com a futurs pesos pesants de la indústria i un nom que destaca per damunt de tots ells quan encara no han arribat obres com Taxi Driver, Star Wars o Jaws. Alumne destacat de Roger Corman i amb la seva pròpia companyia, American Zoetrope, Francis Ford Coppola comença la seva carrera amb títols molt interessants (You’re a big boy now, Finian’s Rainbow, The rain people), guanya 1 Oscar al millor guió per Patton (1970) i assumeix reptes arriscats en tasques de producció a THX 1138. Coppola li produeix aquesta última al seu amic i protegit George Lucas, però tot i ser una boníssima pel·lícula experimental el fracàs a taquilla fa que el director/productor ja comenci a deure sumes importants a Hollywood (concretament a la Warner) i hagi d’acceptar encàrrecs per pagar les factures. Quan la Paramount entra en escena i li ofereix l’adaptació a la pantalla gran d’una famosa novel·la de Mario Puzo al principi Coppola és reticent perquè creu que glorifica a la Màfia, però la necessitat dels calés fa que acabi cedint (el director va optar per afrontar l’obra com una metàfora i crítica al Capitalisme) i el mateix Puzo escriu un guió que acabarà sent una de les simfonies més perfectes del setè art.
L’adaptació escrita de The Godfather és part essencial del resultat de la pel·lícula. El guió no només conté diàlegs memorables o una descripció ajustadíssima d’un època i forma de crim organitzat als Estats Units, és també un exemple perfecte de com dibuixar i fer evolucionar personatges, en especial els interpretats per Brando i sobretot Al Pacino, que atrapats en espirals de violència, sang i venjança o en situacions d’on és impossible sortir, es veuen irremeiablement llençats cap a un destí que no poden controlar i que serà tràgic des de tots els angles possibles. Aquesta sensació s’emfatitza ja al cartell, on es pot veure la mà d’un marionetista fent anar uns fils simbòlics que representen la falta de llibertat o independència dels personatges, però també en el gens dissimulat to operístic que desprèn tot el conjunt i que Coppola sàviament també buscarà en les dues parts següents (recordem que la seqüència final de la 3a part és un homenatge brillant a la Cavalleria Rusticana). Tornarem a l’essència operística de The Godfather més endavant, però primer vull parlar del factor Brando. Considerat per molts el millor actor de la història, si més no entre els 3 millors, Marlon Brando arriba a The Godfather en una 2a joventut artística i molta pasta sota el braç: les productores se’l disputen i l’actor n’és molt conscient, però la transformació (té 46 anys quan interpreta a Vito Corleone, uns 20 menys que el personatge) que li brinda a Coppola i de rebot al món sencer és tan bèstia que sense cap mena de dubte és converteix en el seu millor paper (amb numeret de l’entrega de l’Oscar inclòs). Un exercici de contenció i amenaça constant on conviuen un afable home de família i el patriarca mafiós més complex de Nova York. Prodigiós. La resta del repartiment no es queda enrere, destacant sobretot la brutal metamorfosi d’un Al Pacino que passa d’idealista heroi de guerra a despietat hereu del clan Corleone (un paper que perfeccionaria a la 2a part), James Caan passat de voltes o el malaurat John Cazale interpretant a l’inútil i mític Fredo.
La narrativa visual de The Godfather és l’altra part primordial de la pel·lícula i té un altre nom destacat: Gordon Willis. Anomenat “el Príncep de les Tenebres” pel seu ús extrem de les llums i ombres com a expressió artística d’una narrativa més obscura i naturalista, Willis va ser el director de fotografia més representatiu dels anys 70 i la convulsa època que vivien els Estats Units. Els seus treballs amb el millor Woody Allen o Alan J. Pakula (en les icòniques Klute o All the President’s Men) arriben al seu punt culminant quan és l’encarregat de la textura visual de la trilogia de The Godfather (i més concretament les dues primeres parts) amb una de les millors interpretacions visuals de la història. No són només les dualitats dels personatges o com estan il·luminats, és la textura hiperrealista dels 70 ambientada en uns anys 40 duríssims. Gordon Willis li dona a Coppola un filtre únic i espectacular que per si sol esdevé protagonista de la pel·lícula, i remarca els ambients depressius o violents (sobretot tota la part siciliana) on es mouen els peons de la trama però també tenyint tot el conjunt amb un melodramàtic filtre noir molt particular.
Per mi, entendre The Godfather com “un drama familiar sobre gàngsters” és primordial. Al contrari que altres aproximacions més frenètiques (tipus Scorsese o De Palma) la visió de Coppola està muntada com una òpera on els personatges esdevenen presos d’un destí tràgic. El muntatge de qualsevol seqüència important de la pel·lícula n’és la prova: l’atemptat contra Vito Corleone, la mort de Sonny o les seqüències de Sicília (on el director ens dona un respir gairebé bucòlic per tornar després a la crua realitat) i de la venjança final amb la hipòcrita contraposició de la fe cristiana i els assassinats (i metàfora òbvia del “bateig” del nou Don). Analitzant-la més atentament podrem comprovar com funciona: el 1r acte amb la boda i la presentació del Vito Corleone, el 2n amb la metamorfosi de Michael Corleone i el 3r com a nou Capo. Tot plegat amb contínues referències tradicionals italianes, violència i mort a cada racó. El pla de Diane Keaton observant horroritzada en què s’ha convertit el seu marit és el toc final de la tragèdia perfecta.
Una oferta impossible de refusar és gaudir d’aquesta obra mestra en una sala de cinema quasi 50 anys després de la seva estrena. Les distribuïdores haurien de començar a ser cada vegada més conscients del poder que amaguen les reestrenes de cara a fer calés i no estrenar merda sense fre cada cap de setmana. Segurament per tornar a veure The Godfather ja heu fet tard (potser si mireu la cartellera del Phenomena Experience, no), però com a mínim si heu llegit l’article, us toca visionar una altra vegada una de les obres més perfectes del cinema. Rendiu respecte a Vito Corleone.
