Si heu arribat aquí pel títol de l’article: «Una justícia corrupta al servei d’una policia corrupta», us haig de dir que no era la meva primera elecció. El titular que em venia al cap era «Qui vigila els vigilants?», ben contundent però, és clar, no seria ni meu ni seria original.
Qui va recuperar aquesta frase, «Qui vigila els vigilants?» va ser el guionista i escriptor Alan Moore a la seva obra Watchmen (1986), dibuixada per Dave Gibbons. Considerada com una obra mestra del còmic, vam poder gaudir de l’adaptació cinematogràfica el 2009 (probablement, una de les millors pel·lícules de superherois de tots els temps), i de la sèrie de televisió del 2019 inspirada en aquest univers, però en aquest cas sense basar-se en un relat del guionista original.
Moore perseguia fer l’obra definitiva de superherois, construir un relat adult que reivindiqués el gènere, introduint debats morals sobre la justícia i, especialment, sobre la percepció de l’autoritat i l’estreta relació entre el jutge i el botxí . L’obra la va escriure a la seva ciutat, a Northampton, al Regne Unit, durant el mandat de Margaret Tatcher com a primera ministra. Però la història esdevé als Estats Units i és fàcil veure-hi, entre d’altres, referències explícites a la guerra de Vietnam (amb un desenllaç a l’obra diferent del real, justament per la presència dels superherois).
Tot plegat, el còmic va suposar un exercici de reflexió sobre l’autoritat, sobre l’acceptació del que poden fer els que tenen el poder d’exercir l’autoritat i sobre com ho acceptem com a societat. L’observació dels fets i la reflexió dels resultats pot incidir, a posteriori, en una demanda de responsabilitats a aquests que tenen l’autoritat, i és aquí on apareix la famosa frase que dona peu al nom de l’obra de Moore i Gibbons: «Who watches the watchmen?», en català, «Qui vigila els vigilants?».
L’obra esdevé una visió de la moral de l’autoritat de la societat del moment, dels seus excessos i de les seves febleses, i de com tot s’hi val per justificar les seves accions. D’aquí a les teories de la conspiració, a la cultura de la por a la societat i a un canvi de paradigma dels valors que acceptem com a normals a la nostra societat. Per això votem el que votem avui dia, aquí i a tot arreu.
Però hem començat l’article dient que Moore en realitat va recuperar la frase, i la va recuperar del llatí: «Quis custodiet ipsos custodes?». Aquesta locució es va fer popular a les sàtires del poeta romà Décimo Junio Juvenal (que va viure a finals del segle I), en concret a la sisena sàtira. La frase original fa referència a la dificultat que les dones tinguin un comportament moral apropiat degut, precisament, a causa de la corruptibilitat dels homes que les custodien. Així mateix. És una dura crítica a la infidelitat, en especial la de les dones casades que, a l’antiga Roma, eren legalment dependents dels homes (no podien posseir terres o diners i els seus marits, pares o germans eren considerats els seus tutors).
En aquest context, Juvenal considerava els esposos com a vigilants de les accions immorals de les dones i utilitza la frase «quis custodiet ipsos custodes?», per assenyalar que, si bé els homes supervisaven les accions de les seves esposes per evitar que elles cometessin actes immorals, no hi havia ningú vigilant els marits per evitar que ells mateixos caiguessin en aquests errors.
Si bé Juvenal mostrava la immoralitat de la societat romana fa dos mil anys, aquesta frase en concret ha estat emprada amb posteritat per esbossar la contrarietat que comporta la corrupció al capdavant dels que ocupen altes dignitats. Moore adapta aquesta sentència al seu moment (recordem que eren els vuitanta del segle vint), i mostra de forma reiterada la sentència «Who watches the watchmen?» en grafits a les parets de la ciutat de Nova York, que es on esdevé la història original del còmic.
El grafit «Qui vigila els vigilants?» apareix diverses vegades al còmic (tot i que no s’acaba de veure mai del tot sencera), i són conseqüència de l’aprovació d’una llei que prohibeix les activitats dels herois, impulsada per les protestes dels ciutadans i una vaga de policies. Per tant, el grafit és una mostra del canvi que s’ha produït en l’opinió pública al deixar de reconèixer aquesta autoritat. Una de les frases més contundents es produeix entre dos superherois que acaben de tenir un altercat amb uns manifestants, quan un li pregunta a l’altre: «De qui els estem protegint?», i l’altre li contesta: «D’ells mateixos».
Algunes persones atribueixen la frase/pregunta de Juvenal a la seva sisena sàtira al filòsof grec Plató, però no va ser ben bé així. A la seva obra La República, un dels personatges, en Sòcrates, parla amb Plató sobre la societat perfecta i fan referència a la classe governant, com aquella encarregada de protegir la ciutat. Però Sòcrates va més enllà i li pregunta a Plató: «Qui protegirà els protectors?», i Plató li respon: «Ells es cuidaran a si mateixos».
Per a Plató, els “guardians” de la societat han de convèncer de ser millors persones que a aquells a qui presten els seus serveis i, per tant, el seu compromís envers ells serà exemplar. Tindran els vigilants o guardians de la societat aquesta alta dignitat, i sentiran aversió pels privilegis i les prerrogatives i arribaran a tan alts càrrecs només aquells que posseeixin un coneixement de govern fundat en allò equànime, en el recte, en el més sublim sentit del que és equitatiu, de tal manera que actuaran despresos de tota ambició i cobdícia de poder… això deia Plató fa uns dos mil tres cents anys pel cap baix.
El gran debat històric de les societats ha radicat a establir fins on ha d’arribar el poder últim. Hi ha qui considera que, a les modernes democràcies, aquest problema es va dissipar amb la separació de poders, consagrada en l’obra L’esperit de les lleis (1748) de Montesquieu, que va ordenar i distribuir les funcions de l’Estat i la figura dels governants dels antics estats, posant al capdavant a aquells que fan part de les tres branques del poder públic, és a dir, les persones que ocupen els més alts càrrecs del poder: l’executiu, el legislatiu i el judicial.
Els grafits a les parets del còmic de Moore i Gibbons evoquen el grafit en forma d’espiral, símbol del personatge de ficció conegut per Jigsaw (trencaclosques en català), de la saga de Saw, de la qual ja es pot veure la seva novena pel·lícula, i que funciona com a rellançament de la franquícia quan apareix un relleu del mític John Kramer, que havia mort anys enrere. La pel·lícula Spiral: Saw (Spiral: From the Book of Saw, 2021), dirigida per Darren Lynn Bousman i interpretada en els seus papers principals per Chris Rock i Max Minghella com a detectius en actiu de la policia, per Marisol Nichols com a actual capitana de la comissaria, i per Samuel L. Jackson com antic capità i pare del primer suposa una actualització de Jigsaw i de les seves motivacions.
Si a la saga original, la cerca de la redempció era el detonant de les accions del trencaclosques, aquest cop la saga s’adapta als temps actuals, i el nou Jigsaw s’encarrega dels policies corruptes, que han actuat durant anys impunement emparats per una justícia que els ho permet i una endogàmia corporativa que potencia la podridura del cos. El debat moral sobre el mal o sobre el sistema que permet que es faci el mal sense càstig és extremadament d’actualitat. També el discurs de qui es pot prendre la justícia per la mà o si el jutge pot ser botxí a la vegada… tot plegat molt rellevant avui en dia.
El cinema fantàstic, un cop més, ens ajuda a reflexionar sobre la nostra societat des d’una vessant filosòfica. No us deixeu enlluernar pels qui us ven una pel·lícula de terror i de sang i fetge. La reflexió és profunda si us animeu a participar-hi.
