La 71a edició del Festival de Cannes va suposat l’entronació com a director (a Europa) del realitzador de Tòquio Hirokazu Koreeda. El seu film Shoplifters (万引き家族) va estar el guardonat amb la Palma d’or convertint-se així amb el gran triomfador de l’edició 2018 del certamen de cine més prestigiós del món. El premi al millor director ha recaigut en Spike Lee pel seu film Blackkklansman i el guardo del jurat ha estat per la pel·lícula de la libanesa Nadine Labaki Caphranaüm. La guanyadora de la Palma d’or, tanmateix ha conquerit el cor de crítica i públic amb una recepta que barreja innocència, comèdia lleugera, tendresa i duresa.
Shoplifters explica la història d’un pare i un fill de que malviuen als suburbis de la ciutat. Des de ben petit aquest pare ensenya el seu fill a robar a les botigues d’alimentació amb la filosofia que si encara no ho ha comprat ningú no és de ningú. A la mateixa casa on dormen també hi viuen una treballadora d’una bugaderia, una jove que es guanya la vida ensenyant cuixa (i d’altres) a través d’un vidre i l’avia d’aquesta última. Tot plegat una estranya família que contra tots els pronòstics està molt ben avinguda. La vida de tots plegats queda trasbalsada quan del no res apareix una nena d’uns tres o quatre anys que insisteix en quedar-se amb ells. Quan descobreixen que els pares de la nena no només reneguen d’ella sinó que haguessin preferit no tenir-la decideixen “quedar-se-la”.
La pel·lícula està plena de virtuts però també té certs defectes. Entre els aspectes positius hi ha l’èxit amb que el director de De tal padre tal hijo o Nuestra hermana pequeña barreja diversos gèneres i emocions. El film aconsegueix ser un drama social passant per sobre de la comèdia sense deixar de ser (a la seva part final) un retrat dur i cru de la cara més fosca de la societat japonesa. A més els personatges són tots ells, a la seva estranya manera, entranyables i enormement carismàtics. El relat està molt ben construït a les esquenes dels dos nens protagonistes que són els que amb els seus actes acaben portant de cap els adults amb tot el que això comporta (no farem spoilers). La tragicomèdia també està sòlidament arrelada a les interpretacions sobretot les de Lily Franky (el pare) i Sakura Ando (l’adulta del grup). 
La pel·lícula fa que agafis afecte a tots ells però que a la vegada et preguntis fins quin punt o fins quan és sostenible el miratge. És aquí on acaba el “bon rotllo” i s’imposa la realitat. En aquest sentit la hom s’adona que la història potser peca d’innocent i excessiu bonisme. Tot i això, el públic gaudeix de les trifulgues de cadascun d’ells sense parar especial atenció a si realment és possible una vida així. Quan el drama s’imposa l’espectador rep un gerro d’aigua freda similar al dels protagonistes fet que et fa replantejar el conjunt i veure’l amb perspectiva. En qualsevol cas Koreeda ha demostrat amb escreix que és un gran director d’actors domina l’escena íntima i de distàncies curtes a la perfecció. Un talent lliure que encara té molt camp per córrer i per explorar.
