Stanley Kubrick, Steven Spielberg, Alfred Hitchkok, Robert Zemmeckis o Richard Donner són alguns dels directors que d’una manera o d’una altra han redefinit el cinema en un moment o altre, o les seves pel·lícules han captivat milions d’espectadors. Per això en la literatura cinematogràfica trobem tants i tants llibres dedicats a ells, la seva vida i la seva obra, tot analitzat i sobreanalitzat des de mil perspectives diferents. El que passa, és que de tant posar el focus en aquests grans mestres es perd de vista que per a cadascun d’aquests hi ha milers de petits artesans cinematogràfics que passen desapercebuts. És el cas d’Albert Pyun, un director molt poc reconegut però d’una carrera de prop de cinquanta títols i amb una personalitat pròpia. Una personalitat i una filmografia que bé mereixien una anàlisi com cal, el que li ha dedicat Just Decloux a Radioactive dreams: the cinema of Albert Pyun.
Albert Pyun era un jove hawaià que somiava fer pel·lícules. Va aconseguir ser ajudant de Takao Saito, director de fotografia de les pel·lícules d’Akira Kurosawa, de qui diu que va aprendre tot el que necessitava saber sobre el món del cinema. I així, amb aquesta experiència com a únic aval es presenta a Hollywood disposat a rodar la seva primera pel·lícula: Cromwell, rey de los bárbaros. Una primera pel·lícula que va arribar en el moment just en el lloc just, ja que a l’escalfor de l’èxit de Conan el bárbaro, Cromwell va fer bo el seu pressupost de 4 milions de dòlars per amassar-ne 34 només als Estats Units.
A Cromwell ja comencem a detectar un dels trets característics d’Albert: la seva capacitat de crear atmosferes i imatges memorables contrasta en la seva incapacitat com a orador d’històries i dona a les seves pel·lícules un ritme constant. Massa sovint els seus films es paren per donar pas a llarguíssimes i tedioses escenes de diàleg expositiu. Cosa que sol contrastar amb idees més o menys estrafolàries, que a vegades funcionen i a vegades no. Pot servir d’exemple l’espasa de tres fulles de Cromwell que com a idea visual és impactant però terriblement absurda com a arma.
El cas és que el rodatge de Cromwell no va ser una bassa d’oli, ni de bon tros. Un altre tret de la carrera d’Albert Pyun solen ser les contínues ingerències de productors en les seves produccions, i també que surtin del calendari i pressupost cal dir. O la mala sort, per exemple, en la pel·lícula Urban Menace (1999). Albert jura i perjura que Air France li va perdre la meitat del material rodat, i que la resta de la pel·lícula es va haver de completar a base de material descartat i reaprofitat d’escenes ja rodades. És curiós, perquè Albert Pyun tant pot sortir de calendari com ser capaç de retallar-lo suficientment per tenir temps de rodar una altra pel·lícula aprofitant el material i els tècnics ja contractats. És el cas de pel·lícules com Deceit (1990), Bloodmatch (1991) o Nemesis 4 (1996), totes rodades pràcticament en un cap de setmana.
Tot i que més impressionant és el cas de Malas Armas (1997), en què va estar 5 dies per rodar una epopeia d’acció al més pur estil Hong Kong en una presó. Iniciaven el rodatge un dijous i dilluns la penitenciaria obria portes. Un fet que mai hauries dit veient una pel·lícula plena de tirotejos, morts, moviment de càmera molt bojos, travellings, canons de llum, un bodycount molt generós i en què Christopher Lambert, tot i ser un dels protagonistes, només va tenir dos dies per rodar totes les seves escenes. Una pel·lícula amb una personalitat pròpia molt curiosa, ja que no cada dia es veu un heroic bloodshed a ritme de mambo.
Un altre rodatge exprés, de poc més d’una setmana, va ser el de Ticker (2001) un producte de lluïment per a un decadent Steven Seagal, tot i que a Espanya es va estrenar amb tots els honors de la mà de Filmax, amb Tom Sizemore i Dennis Hooper. La pel·lícula es va rodar en un total de 12 dies. De fet, Dennis Hooper només en va necessitar un per rodar totes les seves escenes i Steven Seagal amb 6 ja havia fet tota la feina. És clar que el producte final no llueix tant com Malas Armas, ni de bon tros, ni és tan personal.
Si una cosa ens deixa clara el llibre, és que Albert Pyun és una persona que necessita treballar, no es pot estar quiet, pot ser un encàrrec com les seqüeles de Kickboxer (2 i 4), un producte de lluïment per una gimnasta com Spitfire (1995), algun experiment visual com rodar pel·lícules d’una sola presa com Invasión (2005) o The interrogation of Chery Cooper (2014), la primera adaptació a cinema del personatge de Marvel El capità Amèrica (1990), aprofitar d’alguna manera uns decorats per l’avortada seqüela de Master de l’Univers com a Cyborg (1989) o substituir un director acomiadat com a Viaje al centro de la Tierra (1988). La veritat és que la carrera d’Albert Pyun no deixa de sorprendre per la quantitat d’anècdotes i circumstàncies de producció de les seves pel·lícules i que donen una idea de com funciona Hollywood. Per això el llibre de Justin Decloux va pel·lícula per pel·lícula analitzant cadascuna, per separat i dintre de la filmografia d’Albert Pyun, què significaven. Si t’ho pares a pensar, rodar prop de 40 pel·lícules en poc menys de 35 anys és una bogeria a l’abast de molt pocs.
Però ens estem deixant un tema cabdal i que ha fet Albert Pyun famós entre els aficionats del fantàstic, el seu gust per les pel·lícules apocalíptiques, amb tocs cyberpunks i cyborgs. Ja la seva segona pel·lícula dintre de Hollywood va ser la marciana, esbojarrada i molt personal Sueños radioactivos (1985). Atenció a l’argument que venen corbes: dos nois s’han criat en un búnquer antiradiació, durant la tercera guerra mundial, on han tingut com a referent una pila de novel·les pulp de detectius i, és clar, ells volen ser detectius privats com els seus herois. Detectius privats en un món postapocalíptic que ni està preparat per a ells ni ells estan preparats per a aquest. Detectius privats, bandes de motoristes, mutants, nens assassins, uns codis de míssils nuclears, una rata gegant, un totum revolotum que acaba amb els dos detectius privats marcant-se un ball d’avant d’una multitud de supervivents nuclears que no acaben de creure’s el que veuen, com el mateix espectador. Sense cap mena de dubte una muntanya russa que no deixa a ningú indiferent.
Nemesis va arribar 7 anys abans que The matrix i ja incorporava els elements del cyberpunk dels manga japonesos al cinema, molt abans que l’obra mestra dels germans (ara germanes) Wachowski. Qui segur que havia vist Nemesis va ser el director Len Wiseman que va plagiar descaradament una escena de la pel·lícula d’Albert Pyun: aquella en què la protagonista dispara a terra en cercle per fer-hi un forat i caure al pis de sota. Compareu-ho vosaltres mateixos:
En fi, són moltes pel·lícules i molt variades però a mi m’ha fet especial il·lusió que algú li dediqui un llibre a aquest autor/artesà infatigable que a mi em fascina, tant per la seva capacitat visual com per la seva capacitat després de cagar-la durant més de trenta anys. El llibre inclou entrevistes als seus col·laboradors més propers com George Morodian, director de fotografia amb qui va treballar en més de 24 pel·lícules; Norbert Weisser, actor que apareix en 19 pel·lícules o Toni Ripparetty, qui des de finals dels 80 ha sigut el compositor de la música de totes les seves pel·lícules. Segurament, el fet de tenir una companyia tan estable li ha permès aquest ritme diabòlic de rodatges. En els últims anys Albert ha hagut de baixar el ritme de treball, ja que se li ha diagnosticat demència, tot i que no l’ha apartat de continuar dirigint, ni de bon tros. I jo no puc fer res més que aplaudir aquesta filosofia de tirar endavant tot i aquesta terrible malaltia.
És Albert Pyun un geni que ha passat desapercebut? Ni de bon tros, però tampoc és el mediocre que molts apunten. Simplement és un artesà amb unes idees visuals molt clares, a vegades encertades a vegades fora de lloc, per mi força reivindicable i que jo celebro que Justin Decloux hagi pensat com jo.
