La d’Alien ha estat una saga irregular. Avui en dia ningú posa en dubte la primera i la segona entrega, amb caràcters i fins i tot gèneres molt diferents, són gairebé obres mestres. Lloades i reivindicades. Font d’inspiració estètica. No ens posarem ara a a analitzar tot la saga pel·lícula per pel·lícula però sí que és necessari fer una mirada enrere perquè Alien Covenant serà interpretada per molts com una tornada als orígens en una forma similar en que l’Episodi VII d’Star Wars va ser clarament influenciat per l’Episodi IV (el primer de 1977).
Amb la preqüela Prometheous (2012) Ridley Scott va deixar molts fans emprenyats. Massa preguntes sense resposta, massa metafísica i molt poc xenomorf. Alien Covenant intenta reparar aquest “error” amb més canya però sense deixar de banda el que ell tenia al cap en idear Prometheus. De fet, possiblement els que tenien ganes d’aliens fent de les seves trobaran saciada la seva set amb aquesta nova pel·lícula… i els que esperaven totes les respostes que plantejava Prometheus quedaran un xic descontents.
Anem a pams. Des del punt de vista de la ciència ficció Alien Covenant és un film molt complet. Un disseny de producció i d’art treballat fins a l’últim detall, eficients efectes visuals, seqüències d’acció i amanit amb el toc gore propi de la saga i fins i tot una banda sonora que toca (i homenatja) tots els moments de les altres pel·lícules. Alien Covenant peca en certa mesura del mateix que podien pecar les altres: un guió fluix. Per què collons se separen i es queden sols sense cap motiu aparent tots els personatges? Per què arribes a un planeta nou i desconegut i no prens cap precaució? Aquests tòpics fan que el conjunt sigui previsible i mancat d’originalitat. Tampoc no ajuda la tria dels protagonistes. Els secundaris semblen ninots amb qui estan condemnat a tenir zero empatia i la protagonista (Katherine Waterston) no acaba de funcionar de la manera que si va funcionar a Prometheus Noomi Rapace i la immortal Tinent Ripley.
Ara bé (i entrem en el millor del film) si Alient Covenenant val la pena és per Michael Fassbender. El seu doble paper de David – Walter és de lluny el que més sobresurt d’un llargmetratge que sense la seva aportació i profunditat seria una pel·lícula més d’acció a l’espai amb bons efectes visuals. No només excel·leix en la interpretació sinó que aporta la càrrega filosòfica i metafísica que volia Ridley Scott i que sí és interessant. El dilema i la dicotomia entre creadors, creats i destructors. Les enveges i les diferències entre espècies. L’aprenentatge i la cadena de comandament.
Si el títol fos un altre hom podria pensar que estem davant d’una pel·lícula sobre robots i no sobre extraterrestres. Quan el ritme s’alenteix i ens plantegem amb Fassbender l’origen de la vida, els seus propòsits i les seves conseqüències és quan el film és més interessant. Això sí, hi ha aliens de diverses mides, formes i colors fet que de ben segur agradarà als incondicionals de la bèstia en totes les seves evolucions i condicions. I per molt que hi hagi molt de CGI el conjunt compleix.
Alien Covenant està destinat a ser un film polèmic igual que ho va ser Prometheus. Tocar i donar la volta a un mite sempre és perillós però si algú ho pot fer és el seu “creador”. George Lucas ho va fer amb Star Wars. Ridley Scott ho ha fet amb Alien. Tots dos han fracassat en certa manera perquè els originals, com dèiem, són ja mites del cine. I malgrat això tots dos han aconseguit, viatjant a preqüeles trobar punts d’interès i treure alguna cosa bona (no molta) de tot plegat.
Veredicte
El millor: la presència, la història i els dilemes als que s’enfronta Michel Fassbender i el seu doble personatge.
El pitjor: la sensació de dejavu i el fet d’aportar molt poc de nou. El 90% del que veiem ja ho hem vist altres cops.
Nota: 6
