Un viatge interior i exterior

- Advertisement -
 

Saroo i el seu germà gran Guddu viuen a les afores d’un petit poble a la regió central d’Índia i miren d’ajudar la seva mare per poder subsistir tots plegats. Un dia que ell i Guddu van al centre, Saroo es queda dormint a l’estació de tren i de cop es desperta tot sol. Després de vagar per allà buscant i cridant el seu germà, decideix acabar pujant a un dels trens, que després de dos dies de viatge el deixa al bell mig de Calcuta. Allà, Saroo s’haurà d’espavilar per a sobreviure com pugui.

- Advertisement -

Resulta curiosa la capacitat d’algunes pel·lícules per a sabotejar-se a si mateixes per culpa de pensar excessivament en l’espectador com a centre de tot. És evident que la de Lion és una història emotiva, plena de perseverança i de dificultats a superar, i amb una recerca de la identitat amb la qual tots ens podríem identificar, però el film és tan extremadament conscient de tot això que acaba tirant per la borda qualsevol empatia que hagués pogut generar. És el que passa quan un director, com és en aquest cas l’australià Garth Davis, mostra tanta preocupació per a assegurar-se que cada escena transmet allò que ha de transmetre, i res més. Lion hauria pogut ser un retrat humà i compromès sobre l’adopció, i de pas haver llançat un missatge carregat de sentit en un context actual tan marcat pels conflictes d’immigració a tot el món, però en canvi decideix convertir-se en una “pel·lícula bonica”, que és el pitjor que podia fer. Saroo i el seu germà gran Guddu viuen a les afores d’un petit poble a la regió central d’Índia i miren d’ajudar la seva mare per poder subsistir tots plegats. Un dia que ell i Guddu van al centre, Saroo es queda dormint a l’estació de tren i de cop es desperta tot sol. Després de vagar per allà buscant i cridant el seu germà, decideix acabar pujant a un dels trens, que després de dos dies de viatge el deixa al bell mig de Calcuta. Allà, Saroo s’haurà d’espavilar per a sobreviure com pugui.

- Advertisement -

La pel·lícula queda clarament separada en dues parts. La primera, íntegrament en territori de la Índia, concentra tots els aspectes positius de Lion, els quals giren bàsicament al voltant d’un enorme realisme i també sensibilitat a l’hora de mostrar la misèria que pateix una part important de la societat del país. Són 45 minuts de cinema gairebé semidocumental que avancen a gran ritme i en els quals només sentim parlar llengües autòctones, i que transmeten la seva cruesa a través de la innocent mirada del petit Sunny Pawar, sens dubte la gran joia de la pel·lícula. Però tot canvia quan Lion viatja a terres australianes, i especialment des que fa el seu salt temporal, ja que Garth Davis ens introdueix en un melodrama que perd tota l’autenticitat adquirida anteriorment, i que vol atorgar gravetat i profunditat a uns conflictes que en realitat estan mal explicats o són poc creïbles. I això fa que poc a poc vagis allunyant-te de la història.

lion movie

Un dels altres elements que resta consistència a Lion és que tan sols el personatge de Saroo evoluciona. La resta de personatges es dediquen a complir el seu paper i prou, sense aportar realment cap valor concret, ja sigui per a influir en el propi Saroo o per a donar una mica més de dimensió a la història. No es perceben canvis importants en la família adoptiva, ni es mostra el canvi que l’arribada del nen ha suposat per a les seves vides; tampoc l’aparició del germà no acaba de tenir un sentit concret, més enllà de deixar el propi personatge en molt mala consideració, com un cretí i un desagraït. De fet, tampoc és que s’entenguin massa els conflictes interns del propi Saroo (Dev Patel tampoc no hi posa gaire de la seva part) fins que no duu a terme la seva “missió” final. I és per aquesta raó -i en el fons perquè el desenllaç també és més que previsible- que Lion perd bona part de la força que havia adquirit durant el seu primer tram.

Garth Davis tampoc s’està d’utilitzar tots els recursos possibles per a exprimir les emocions de l’espectador. Tal com he comentat a l’inici, el director abusa de les melodies realçadores de la seva banda sonora, així com d’una posada en escena que en ocasions frega perillosament el telefilm de diumenge a la tarda. D’acord que el protagonista rememora un passat traumàtic i que necessita reconciliar-se amb ell per a poder tancar ferides, però no cal incorporar imatges oníriques una i altra vegada, ni tampoc posar en paral·lel escenes del present i del passat. Ja ens podem fer una idea de què passa pel cap de Saroo, som capaços d’identificar escenaris, racons i escenes que hem vist a l’inici de la pel·lícula, però Lion s’entesta en mostrar-nos-ho tot de forma evident i marcada. I tot, degut a aquesta excessiva preocupació de que cada imatge no ens provoqui exactament l’efecte desitjat.

És una llàstima que la contundent pel·lícula que ens proposa Lion inicialment acabi en un bany d’almívar com el que acaba sent. No nego que la de Saroo és una aventura amb el seu interès, però el seu principal valor és com a exemplificació de la deplorable situació que viuen molts nens a l’Índia, i de com una adopció no significa simplement acomodar-se en una altra vida benestant, ja que les arrels no es perden mai. Per això la mirada del petit Sunny Pawar conté molta més veritat que tota la resta de repartiment hollywoodià (per cert, incomprensibles les nominacions als Oscars a Dev Patel i Nicole Kidman). Per molt que la pròpia pel·lícula vulgui suavitzar-ho, la història de Lion és dura i plena de realitats incòmodes, i la sensació és que al final aquestes queden en segon pla per tal que s’imposi l’emoció positiva i ens sentim millor. I no, acabar un film com aquest amb un somriure a la boca més aviat ens hauria de fer sentir malament.

Veredicte

El millor: la veracitat amb què retrata la misèria en què viuen molts nens a l’Ìndia.

El pitjor: una segona part focalitzada en buscar descaradament la llagrimeta.

Nota: 6

- Advertisement -

- Advertisement -
Martí Aragonès
És Llicenciat en Comunicació Audiovisual, però sempre ha treballat en els sectors del periodisme i la comunicació corporativa. Tot i que Spielberg, Scorsese, Tarantino i companyia ja havien preparat el terreny previ, va ser durant els anys de carrera universitària quan va alimentar una cinefília que actualment ja és irreversible. També hi van ajudar els mesos que va passar com a venedor de DVDs a l'Fnac. Des de fa 10 anys, és editor del blog de cinema i sèries MAConfidential.com, i també ha col·laborat en altres mitjans online com a encarregat de la secció de cinema.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents