Han transcorregut 13 anys des de que Pixar va sorprendre a tota una generació de canalla (i als seus progenitors) amb una recerca exhaustiva d’un peix pallasso anomenat Nemo, el qual de seguida va robar el cor, en especial la seva aleta deformada que el feia especial. Ara, la seva millor amiga, Dory, la qual va ajudar al seu pare a trobar-lo, ha recordat que té una família i lluitarà contra la seva memòria de curt termini per a descobrir que va ser d’ella. Nemo i l seu pare s’implicaran en una recerca plena d’emocions i aventures.
La pel·lícula té un caire infantil i càlid, però va més enllà, ja que mostra valors sentimentals amb els quals hom es troba diàriament. El personatge principal, Dory, atrapa a l’espectador amb la seva dolçor i tendresa gràcies al seu aspecte juvenil. La incorporació de nous personatges trastocats, com en són el cabussó Becky o un dels lleons marins, que no parlen però mostren una imatge malaltissa respecte a la vida real, on no tot és perfecte i sovint existeixen malalties o trastorns que allunyen a una altra realitat, però en el fons també en són persones. La resta de l’elenc principal el conformen la beluga Bailey i el tauró balena, Destiny, els quals també tenen problemes físics, ja que una no pot activar l’ecolocalització i l’altre té miopia. Però també apareixen éssers marins carismàtics de l’anterior film com els peixos pallasso Nemo i Marlin, el senyor Raya o la tortuga Crush. A més, el pop Hank, esdevindrà un personatge molt important al film pel vincle que crea amb la protagonista.
La trama és molt similar a l’anterior, però aporta detalls que complementen la història original, atorgant sentit a fets que fins ara no se sabia què va passar. L’argument és molt convincent, però tot i tenir un ritme frenètic carregat de tensió, intriga i envernissat de comèdia, arriba un punt que s’estanca i comença a fluctuar corrent avant. El mimetisme amb què es va calcant el desenvolupament respecte a la predecessora, funciona tan positivament com negativament, ja que per una banda és una fórmula que funciona, però per contra no proporciona sorpreses. Tot i així, els girs que tenen lloc a mitja projecció, la situen en una deliciosa seqüela. A més, els flashbacks sobre la infantesa de Dory, es van intercalant a la trama, commovent i emocionant a parts iguals i fent la càrrega menys tediosa.
Cal destacar l’evolució visual i gràfica que ha patit l’estudi Pixar, esdeveniment una qualitat magnífica que transporta a un món oceànic palpable amb la mirada des del seient. És precisament això el que, a part de meravellar per les seves escenes, aporta una crítica social a la situació que té lloc arreu del món, on milers d’animals es troben capturats en aquaris o estanys de 4 parets. En aquest cas, el film transmet el missatge que els animals estan captius per a millorar el seu benestar, la cria controlada i preservar espècies en perill, així com sanar tots aquells que han patit algun accident a l’oceà fruit del cúmul de residus que s’acumulen. Tot i així, es demostra que aquests éssers poden desenvolupar-se perfectament en aigües lliures gràcies al seu instint i capacitat de supervivència, i superació.
En definitiva, es tracta d’una seqüela a l’alçada de Finding Nemo, que agradarà tant a nens com pares, o al jovent que es va criar amb la primera. Els seus valors faran reflexionar a més d’un sobre la seva família i amics que la conformen. I els tocs d’humor són necessaris per no esdevenir en una barreja explosiva sentimentalment parlant.
Aquesta pel·lícula ha registrat la millor estrena d’animació de tots els temps i arriba a les cartelleres doblada al català a 25 sales de cinema.
Veredicte
El millor: Els nous personatges amb un gran carisma i un final sorprenent i emocionant
El pitjor: Al principi fluctua a un ritme tediós i costa que arranqui
Nota: 7
