Un repàs a la Mostra Fire! 2021

Després d’una inevitable edició en línia gentilesa de la Covid-19, la Mostra Fire! ha tornat amb força a la sala de projeccions de l’Institut Francès. Un format presencial reduït (menys sessions i films que altres anys) que s’ha complementat amb una generosa extensió a Filmin on s’ha vist més ficció i algun documental. El certamen, vinculat al Casal Lambda, celebrava el seu primer quart de segle amb el lema “25 anys cremant armaris”. Els seus organitzadors han tingut en compte cinematografies properes i llunyanes, films procedents de grans festivals i d’altres dintre del circuit LGTBI habitual. L’objectiu, aquest any més que mai, és reivindicar el col·lectiu però també mostrar que encara hi ha molta feina per fer.

Lola (Laurent Micheli, Bèlgica)

La Lola és una skater trans que no té gaire bona relació amb el seu pare. D’amagat, amb la seva mare visita els metges per la seva hormonació i planeja la cirurgia de reassignació de sexe. Inesperadament, la seva mare mort, i les circumstàncies fan que hagi de viatjar amb el seu pare per traslladar les seves cendres. La Lola passa uns dies amb el seu pare que aprendrà les dificultats de ser trans en un món binari i poc tolerant de la diversitat, començant per ell mateix. Lola vers la mer ha estat la pel·lícula encarregada de donar el tret de sortida a la Mostra Fire i suposa una alenada d’aire fresc al voltant del tema de les persones trans. Tot i que parteix de molts estereotips, aconsegueix tractar-los amb rigor i no cau mai en el judici ni la sensibleria. De manera que la road movie es converteix en un viatge iniciàtic per a pare i filla, tal com demostra el gest final de la Lola al film.

Lola, Laurent Micheli, Bèlgica

Cicada (Matthew Fifer, USA)

En Ben és un addicte al sexe incapaç de comprometre’s amb cap parella, és hipocondríac i no sembla tenir clar el sentit de la seva vida. Aquest comportament es correspon amb els símptomes associats a un trastorn d’estrès post-traumàtic vinculat a un tèrbol fet del seu passat que no ha explicat a ningú. Basada en uns fets que li van passar al seu director i guionista, Cicada planteja una exploració sensorial (a l’estil de la sèrie Euphoria), busca una nova forma de realisme i uneix el relat intimista amb un cert esteticisme que l’allunya del cinema social que la tradició britànica ens ha mostrat sempre.

Our children (Maria de Medeiros, Brasil)

Aos nossos filhos, que és com es titula realment el film, és la nova pel·lícula de Maria de Medeiros al darrere de la càmera. El film presenta diversos temes d’interès i això fa que la cinta no els pugui tractar tots amb profunditat. Per un costat, planteja la història d’una parella de lesbianes que es plantegen buscar un donant d’esperma per tenir un fill. Paral·lelament, s’enfronten a la mare d’una d’elles, que dirigeix una ONG que atén nens seropositius i els dona en adopció. Dues models per ampliar una família que la pel·lícula busca confrontar. A més, aquest alberg es troba al barris de faveles de Sao Paulo on es viu amb la por dels enfrontaments i narcotraficants. Un bon grapat de problemàtiques a les quals cal afegir-hi les tortures i els infants desapareguts durant la dictadura. 

Maricón perdido (Alejandro Marín, Espanya)

Bob Pop ha presentat al Fire! la seva sèrie d’autoficció després de la gran repercussió mediàtica obtinguda al Festival de Málaga. Ja des del títol, Maricón perdido no enganya. Segueix les passes de Roberto (o Bob Pop) des de la seva infantesa fins a l’actualitat, un dels guionistes del programa Late Motiv d’Andreu Buenafuente. Precisament El Terrat és un dels productors de la sèrie (rodada, en part, a diferents localitzacions maresmenques). Maricón perdido és un nu total del seu autor que ens porta des de l’assetjament a l’escola, passant per les saunes gais i el món “cool” de Madrid. Cal destacar, en els tres capítols presentats, la gran carismàtica interpretació de Candela Peña com la mare de Bob.

Maricón perdido

MELH: Armand, la història d’un moviment (Jordi Samsó, Catalunya)

Dins l’àmbit del Fire!, va tenir lloc la presentació d’aquest documental que commemora el 50è aniversari de l’aparició del MELH o Movimiento Español de Liberación Homosexual. Es tracta de la primera organització estatal LGTBI creada a Barcelona a finals de la dictadura franquista per Armand de Fluvià. El documental, amb un enfocament educatiu, repassa l’origen del MEHL a través d’entrevistes al mateix Fluvià així com a altres membres del Casal Lambda (la institució que li va prendre el relleu després de la mort de Franco). La projecció va ser una de les més emotives del festival gràcies a la presència d’Armand de Fluvià.

No hard feelings (Faraz Shariat, Alemanya)

No hard Feelings és una de les cintes més esperades del festival ja que va aconseguir el premi Teddy Bear a la Berlinale. La cinta fa un plantejament interseccional ja que retrata la vida d’uns immigrants iranians a Alemanya. Per un costat parla de les segones generacions ja integrades al país en oposició als nous arribats que esperen permisos de residència al centres d’acollida. Al mateix temps, No hard Feelings, planteja una història d’amor entre una parella d’homes però va més enllà a l’hora d’insinuar una relació triangular (i incestuosa) amb la germana d’un d’ells.

Suk Suk (Ray Yeung, Hong Kong)

Un jubilat i un taxista viuen una tendre i romàntica història d’amor a mig camí dels parcs i les saunes de Hong Kong. Porten tota la vida armariats, s’han casat i han tingut fills i, ara, tampoc poden fer pública la seva relació per por que els seus familiars no ho entenguin. Suk suk planteja el tema de l’homosexualitat a la tercera edat, un problema que també és patent accident: el moment d’entrar a una residència i amagar, de nou, la teva identitat per sobreviure. El film treu partit de la química entre els dos actors principals que saben destil·lar mirades de tendresa i amor malgrat la contundència de l’arquitectura de la ciutat sota la qual poden viure la seva aventura. Potser per aquesta bonhomia dels dos protagonistes, Suk Suk s’ha fet amb el premi del públic.

Suk Suk, Ray Yeung, Hong Kong

Tengo miedo torero (Rodrigo Sepúlveda, Xile)

Directament de la Mostra de Venècia ens ha arribat Tengo miedo torero, una nova pel·lícula en què Alfredo Castro (El Club, Blanco en blanco o Desde Allá) torna a demostrar la seva capacitat per interpretar personatges ambigus i amb molta força. Basada en una novel·la de l’activista polític i dissident sexual Pedro Lemebel, explica la història d’un transvestit que passa de treballar cosint banderes per les dones dels militars xilens a formar part de la resistència que va intentar el cop d’estat contra Pinochet. Tot i estar precedit per una de les millors novel·les sud-americanes del segle XX, el film no aconsegueix tenir la força del text escrit malgrat la gran interpretació de Castro a la qual no està a l’alçada l’actor que interpreta el jove i seductor revolucionari.

The obituary of Tunde Johnson (Ali Leroi, USA)

Al començament de The obituary of Tunde Johnson hi veiem un programa televisiu en què una de les convidades és preguntada sobre la lamentable violència contra els afroamericans. Ella talla l’entrevistador per dir-li que no es tracta d’actes “lamentables” sinó de genocidi. I d’això és de què parlarà la cinta, que pot exasperar als que hi estan menys acostumats, ja que planteja una estructura repetitiva en què veurem com Tunde mor (el dia que surt de l’armari amb la seva família) molts cops en diferents situacions però sempre a mans de la policia a l’estil d’El dia de la marmota. L’ànima de Tunde, com diu una llegenda nigeriana, resta entre la vida i la mort fins que aconsegueix entendre què li ha passat. Viure (o morir) en pau.

The obituary of Tunde Johnson

Jesús González Notario
Mestre i historiador de l’art. Ha escrit sobre cinema a 'El núvol', 'Tribuna Maresme' o 'Crazy Friday' i també a 'El Cinèfil' com a Hotel Elèctric (una associació per fer promoció del cinema). També ha participat com a crític de cinema a diversos programes de Mataró Ràdio. Forma part de l’Associació Catalana de la Crítica i de l’Escriptura (ACCEC). Ha cobert nombrosos festivals de cinema catalans i ha participat a com a jurat FIPRESCI a festivals internacionals com Motovun (Croàcia) i Odessa (Ucraïna). També ha estat jurat de festivals com el D’A Film festival, BCN Film Fest o el Barcelona International Gay & Lesbian Film. A l’actualitat està molt interessat en el cinema Queer/LGTB i la crítica amb perspectiva de gènere.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents