L’any 2017 el valencià Adán Aliaga i el català Àlex Lora van ser nominats al Goya pel seu curt El cuarto reino, una peça que explicava el dia a dia d’un centre de reciclatge de llaunes i envasos a Nova York. L’experiència els ha portat a allargar l’empresa i convertir la història del centre batejat com Sure We Can en un llargmetratge documental que s’estrena aquest divendres 22 de novembre. El film ens porta a Williamsburg una zona de Brooklyn on fa 12 anys la monja espanyola Ana Martínez de Luco, va crear un lloc on persones amb pocs recursos econòmics podien bescanviar llaunes i ampolles que recollien pel carrer per un grapat de (pocs) dòlars. La pel·lícula, candidata als Gaudí en la categoria de documental, ens ensenya amb sobris i freds plans fixos com es veu aquest mon des dels ulls d’un immigrant mexicà sense papers.
El que veiem a El cuarto reino. El reino de los plásticos, ras i curt, és el costat fosc del somni americà. Una sèrie de vides que pels motius que siguin han acabat en un lloc on no volien acabar: recollint la brossa dels altres. Tot i que el punt de partida pugui sembla trist els directors són capaços de trobar i mostrar (a nivell visual) la bellesa d’un lloc aparentment tan gris com un abocador d’envasos. Ser pobre no vol dir que no s’apreciï l’art o que no hi es puguin tenir converses profundes sobre la vida, la mort i el futur. És aquí on trobem la principal virtut del documental: en les petites històries humanes que se’ns presenten en un marc gens idíl·lic. L’home que fa ulleres, el que toca el piano, l’artista, la comunicació entre hispans, asiàtics i locals. L’exòtica barreja sorprèn en positiu i atrapa.
En aquest documental la càmera està en un lloc on, a priori, mai no entraríem. Descobrir aquest món on les dutxes són un drap i aigua i el Nadal se celebra en un contenidor és sens dubte una colpidora experiència i desperta emocions de tot tipus a l’espectador. I si és capaç de fer això ja podem considerar la peça un èxit. Malgrat tot, cap al final el conjunt es fa un xic monòton degut a la poca varietat de “paisatges” i una durada potser excessiva (82 minuts) tenint en compte que quasi no sortim del mateix bucle. En qualsevol cas, val la pena deixar-se sorprendre per un documental que, tot i que no el trobem a gaires cinemes, ens farà reflexionar i de passada ens haurà regalat una mica de bellesa entre escombraires.
Veredicte
El millor: la capacitat d’extreure bellesa d’un lloc tan sòrdid com un centre de reciclatge ple de merda.
El pitjor: algunes imatges i escenes repetitives no ajuden a la fluïdesa del relat.
Nota: 7
