Un procés judicial enverinat

- Advertisement -
- Advertisement -

No, no estic parlant del judici del procés. Suposo i espero que aquesta pel·lícula la podrem veure en un futur. Aquest va ser un procés que va començar el 24 de setembre del 1969 i que va jutjar els coneguts com els 7 de Chicago. Durant la Convenció Nacional Demòcrata del 1968 als EUA, hi va haver moltes protestes, impulsades per diferents col·lectius que tenien en comú les posicions contràries a la Guerra del Vietnam. Tot i així, els enfrontaments entre manifestants i policia van anar-se tornant més violents amb el pas de les hores i després de llançaments de projectils lacrimògens, de pedres i de porres hi va haver detencions. Arran d’aquestes imatges, transmeses en directe per les televisions, el govern va voler enviar un missatge i un gran jurat federal va acusar vuit manifestants i vuit oficials de policia, els primers pel delicte de travessar fronteres d’estats per incitar una revolta i els segons per la violació de drets civils. Els vuit manifestants acusats van ser  Abbie Hoffman, Jerry Rubin, David Dellinger, Tom Hayden, Rennie Davis, John Froines, Lee Weiner i Bobby Seale. Tot i que inicialment van ser 8, només 7 van acabar sent jutjats per aquesta causa, ja que Bobby Seale, del partit Panteres Negres, se’l va jutjar a través d’un altre procediment. EL judici va durar mesos i molts personatges públics de l’esquerra nord-americana i del moviment de la contracultura van passar-hi com a testimonis. També van ser de notorietat certes sortides de to, tant per part del jutge de la instrucció, Julius Hoffman, com per part dels acusats.

Després d’haver triomfat com a guionista amb pel·lícules com Steve Jobs (2015), The Social Network (2010) o Moneyball (2011) i Aaron Sorkin es torna a posar rere la càmera i el guió d’un nou film que de moment només ha fet que arrencar bones crítiques. The trial of the Chicago 7 (2020), produïda per Netflix i estrenada en aquesta plataforma, explica precisament la història d’un judici popular que va trasbalsar tot el país. Sorkin ha demostrat que els seus guions triomfen per allà on passen i que té aquest do especial per crear diàlegs punyents que molts busquen. I, de fet, en aquesta pel·lícula no trobarem res més enllà d’aquest estil que sempre ha marcat el guionista americà.

La pel·lícula és exactament, doncs, el que ens podem esperar: un retrat de dues hores d’un judici amanit amb escenes i converses plenes d’ironies i sarcasme i de retrets entre les dues parts. L’habilitat de Sorkin fa que durant dues hores no et moguis de dins un procés judicial que acaba sent gairebé hipnòtic. Tot i que l’acció també s’aguanta amb certs flashbacks sobre les manifestacions, la pel·lícula s’apuntala gràcies als diàlegs judicials que han sabut transmetre amb mestria un bon elenc: Eddie Redmayne, Joseph Gordon-Levitt, Frank Langella, Sacha Baron Cohen, Jeremy Strong, John Carroll Lynch, Yahya Abdul-Mateen II, Mark Rylance i fins i tot un cameo de Michael Keaton.

Per a aquells que hem viscut fa poc un procés judicial compromès, i per a aquells que vulguem veure-hi un moment adient en el marc d’unes pròximes eleccions americanes controvertides i envoltades de protestes, la pel·lícula ha sabut trobar el moment idoni per a l’estrena. Vegis el que vegis i estiguis amb el bàndol que estiguis, és impossible que la pel·lícula de Sorkin no remogui sentiments i és que està feta precisament per a tothom, perquè tothom hi trobi el seu lloc. Perquè és molt senzill entrar a l’acció i deixar-te emportar, ja que sap marcar el ritme en qualsevol moment: ens sap dir quan hem de riure, quan ens hem d’enrabiar o indignar i quan hem d’estar atents a allò que ha de venir. Però, la gran virtut, és que tot això no la fa superficial, perquè hi ha marge perquè l’espectador navegui entre capes de pensament, malgrat les clares intencions de denúncia del director.

Veredicte

El millor: el mosaic històric, social, cultural, interpretatiu i artístic que desprèn la pel·lícula.

El pitjor: alguns petits aspectes que, sense emmascarar la història, s’hi ha afegit per donar-hi més espectacularitat però no que forma part del relat real.

Nota: 9,5

- Advertisement -
Irene Solanich
Irene Solanich
Traductora, correctora i docent d’idiomes durant el dia i enamorada del gènere negre i del terror durant les hores lliures. Actualment compagina la feina i col·laboracions en diferents mitjans amb un programa de doctorat (en literatura negra) a la Universitat de Vic. Les seves hores lliures se sortegen entre a lectura, el cinema i l’escriptura.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents