El cinema clàssic està de celebració. El gran Kirk Douglas ha arribat a la mítica edat de 100 anys. El fill d’immigrants russos de l’illa de Sajalin que ens va delectar amb grans actuacions, ha arribat a una edat en què es converteix en història viva del cinema.
Tot i que va començar a actuar a una edat avançada per a l’època i per a aquesta industria, als 30 anys, a L’estrany amor de Marta Ivers (1946), ha tingut temps de deixar-nos un gran nombre de pel·lícules i magnífiques actuacions. Curiosament el seu primer paper al costat d’una sempre dominant Barbara Stanwick, on interpretava un home dèbil i dominat per la seva ambiciosa dona, no correspondria amb els papers més forts i actius que li oferirien la resta de la seva carrera. Una carrera tan prolífica que donaria per a més d’un article. Per tant, i tenint en compte que la intenció dels meus articles serà sempre el cinema històric, farem un repàs a les seves pel·lícules d’aquest gènere.
I comencem amb la mítica, per la seva temàtica i altres motius, Ulisses (1954). Englobada dins la febre de pel·lícules sobre l’antiguitat clàssica que van fer furor als anys 50, i que acabarien creant un subgènere com és el “Pèplum” (subgènere que dóna per un article propi). Aquí Kirk Douglas ens delecta amb una aventura fantàstica que, si bé no li dóna gaire importància als efectes especials, com més tard ho faria Jasó i els Argonautes (1963), intenta buscar la part més humana de l’heroi. Juntament amb una espectacular Silvana Mangano que fa doblet de papers, l’abnegada Penèlope, esposa d’Ulisses, i la seductora maga Circe, rememora part de les aventures del mític protagonista de l’Odissea. Una pel·lícula que a més, a tall anecdòtic, permet un atlètic Douglas enfrontar-se en un combat de lluita olímpica (no grecoromana, ja que s’agafen també per les cames) amb l’aleshores campió italià d’aquesta disciplina olímpica. De fet el mateix Kirk havia estat un campió en aquesta modalitat en els seus anys escolars i d’universitat.
A aquesta incursió en la mitologia grega seguiria un salt de 2.000 anys per situar Kirk Douglas en plena edat mitjana assolada pels “homes del nord” amb el magnífic film d’aventures Els Vikings (1958). Aquí interpreta un cruel i decidit cabdill víking, enfrontat en les seves formes i idees a un dolç i potser massa poc creïble Tony Curtis que interpreta el protagonista, un príncep que desconeix el seu origen i que al final sortirà triomfant i casant-se amb la princesa Cristina interpretada per una Janet Leigh igual de sosa. Una gran pel·lícula d’aventures, les interpretacions de les quals tan sols se salven per la divertida manera que Douglas havia d’interpretar els homes sense escrúpols (amb permís del seu gran amic Burt Lancaster i el seu cínic personatge a Veracruz).
I, per descomptat, no podem parlar de cinema històric i Kirk Douglas, si no parlem de l’obra mestre que es Espàrtac (1960). Dirigida per Stanley Kubrick i produïda pel mateix Kirk, es va convertir en un magnífic al·legat per la lluita dels drets socials a qualsevol època. La història de l’esclau que es rebel·la per evitar ser convertit en gladiador i encapçala una revolta històrica que va posar en perill seriós la República Romana del segle I a.c. Tot un símbol per a moltes lluites de la època. Entre les quals hi ha les que van contra la despietada “cacera de bruixes” del maccarthisme que en aquella època colpejava a Hollywood sense pietat. Fins i tot el mateix Kubrick es volia aprofitar d’aquest fet, posant-se com a autor del guió i treient dels títols de crèdit al seu autèntic autor, Dalton Trumbo, posat a les llistes negres del maccarthisme. La contundent negativa de Douglas a permetre aquest fet i l’aparició del nom del autèntic guionista va ajudar a cancel·lar les llistes negres al cinema i finalitzar amb la “cacera de bruixes”. Un acte noble i heroic per part de Kirk Douglas que Kubrick mai li perdonaria.
Tot i aquests fets, la pel·lícula ha esdevingut un clàssic entre els clàssics tant pel seu missatge a favor dels drets dels desfavorits contra l’opressió, com per la seva magnificència com a superproducció. I també, per què no dir-ho, per l’escena homoeròtica entre Laurence Olivier i Tony Curtis que la censura va tallar. O, sobretot, per una escena final de “jo sóc Espàrtac” que ha esdevingut tot un clàssic i que ha estat imitada posteriorment fins a la sacietat, des de pel·lícules com In and Out (“Jo també sóc gay” que deien els familiars i amics davant d’un Kevin Kline que sortia de l’armari) o una campanya de televisió de fa dècades a Espanya a favor de l’ús del condó on un grup d’estudiants s’atribuïen la propietat d’un condó davant un inquisitiu professor, al més pur estil Espàrtac.
En definitiva, el nostre heroi-víking-Espàrtac ens ha deixat grans moments per al cinema que cal reviure periòdicament. Una llegenda viva que ha demostrat que la versatilitat i les bones dots com a actor, que tampoc estan renyides amb un evident atractiu físic (amb permís de Paul Newman, és clar).
