L’heterogeni David Lowery (Pete’s Dragon; Ain’t Them Bodies Saints), amb 37 anys, ens fa notar el seu segon despertar a la consciència de la cosa ineluctable que té la vida: la seva finitud. Cal suposar que el primer li vingué als quatre o cinc anyets. Una gran murga, es miri com es vulgui, no hi ha dubte. La diferència entre el vertigen sentit amb gran ensurt i enuig als quatre anys, quan hom rep per primer cop, com per ciència infusa, la certesa de tan mala notícia, enmig de la gran festa que està significant existir cada dia, i la sensació melangiosa que potser comença a treure el nas un xic més enllà de la trentena està en què ara, viscuda ja una bona porció de l’existència, el vertigen no és tan gran perquè la sensació ja no és nova, i és possible raonar-la. El que hi ha, potser, és la sorpresa de sentir de nou el fet ineluctable, per redoblar la sensació de murga odiosa que genera. El món segueix essent una festa, amb tot i unes quantes decepcions i, què carai, la idea comporta un cert desfici inútil que ve a fer un xic obaga l’existència. El mateix Lowery, tot referint-se a l’origen d’aquest projecte, que es percep de baix pressupost i personal, confessava que estava passant per una crisi existencial; li semblava que res tenia sentit. Stricto sensu, potser la cosa no va gaire descarrilada, una altra cosa, però, és que la ment humana, per fer suportable tot aquest nonsense, s’enganyi el suficient per fer determinants els projectes personals i trobi sentit i, per què no, assossec i escalf en l’ordre, la curiositat i la creació. Diguem-ne que els moments de crisi posen massa llum, més de la deguda, en alguna mena d’esgarrifosa veritat cosmogònica.
Doncs d’això va A Ghost Story, de fer-nos recordar a tots la murga i de fer-nos sentir el vertigen de la cosa ineluctable, per si estàvem temptats de no pensar-hi gaire, probablement una inclinació creixent, la de no pensar-hi gaire, a mesura que hom va sumant anys, i com a necessària mesura terapèutica. I ho fa amb un tractament que sembla jugar amb dos recursos que hom diria contradictoris fins a cert punt.
D’una banda, elabora una història minimalista que en determinat moment arriba a manifestar-se tan simple que enrojola de vergonya aliena i, de l’altra, un tram final de dimensions cosmogòniques tan vertiginoses que obliga a pensar en Terrence Malick o, en menor escala però igualment tota una referència en temes luctuosos d’abast grandiós, en David Fincher.
D’una banda, la història se centra en un matrimoni feliç: ha decidit llogar una casa isolada en un suburbi tranquil d’una ciutat. Un accident fortuït en cotxe, esdevingut tot sortir de casa un matí, fa que Casey Affleck, amic freqüent en els films de Lowery, i espòs aquí de Rooney Mara, també present en dos llargs més del director, fini a l’instant i passi a ser un fantasma que observa en silenci, i potser sol i angoixat per no poder intervenir, la seva muller com evoluciona per la casa d’ambdós. No gaire més cosa sorgeix dels personatges. Però de l’altra, mica a mica es va filtrant la dimensió cosmogònica. La dona marxa amb un altre, i el fantasma, retingut a la llar, observa i fa la guitza als diferents llogaters que hi passen. Un d’ells, en una festa, es permet fer una molt pessimista reflexió sobre el fugisser de la vida que de tant pedant i al capdavall inconscient i esnob, ens fa riure.
Cal admetre que Lowery se l’ha jugada de valent. Amb risc permanent de caure de la corda fluixa on s’instal·la el film des del primer minut, de fer el ridícul estrepitosament (el fantasma d’Affleck es passeja amb un llençol blanc que ens recorda a Casper), i de semblar pedant, el film no sucumbeix del tot. Hom diria que l’experiment (la combinació de minimalisme argumental i cosmogonia amb cert sentit de l’humor subtil) l’han salvat d’una crema que estava anunciada. Prou hàbil, ha tingut clar allò de “si has de dir la veritat, millor que facis riure”. I dit i fet.
En suma, Lowery ha volgut materialitzar les seves reflexions sobre l’aclaparador i vertiginós que pot significar despertar a la realitat d’un món i un univers constantment canviat, que tot ho escombra, i dels que no som gairebé ni una mota de pols, i ho fa començant amb una història concreta que es dilueix a favor de la gran idea. En el desenllaç, el nostre fantasma entra en un bucle temporal enfollidor, i hilarant (tot cal dir-ho) que es reprodueix dins d’un altre, i dins d’un altre ad infinitum, a partir del mateix terreny on és la casa, des que era un tros agafat per uns colons europeus desesperats al segle XIX, fins que la casa dona pas a tot un gratacels. Per pensar-hi una estona.
El resultat, irregular, imprecís, erràtic, poca cosa malgrat l’intent d’enormitat, no acaba de convèncer del tot, per bé que potser cal aplaudir l’atreviment postmodern de voler quedar-se amb el públic.
Veredicte
El millor: Rooney Mara està asseguda al terra contra els mobles de la cuina tot menjant-se sencer un pastís de xocolata de mida familiar. Tot un tour de force, particularment perquè es menja el pastís sencer sense cap tall de muntatge.
El pitjor: L’absència de veritable argument. Es més aviat una reflexió que frega el vertigen abstracte.
I una pregunta: Sota del llençol blanc, hi és veritablement Casey Affleck? Doncs no sempre, segons Lowery, ja que l’actor tenia, diu, d’altres compromisos.
Nota: 5’5