Pocs casos trobarem d’un actor que s’hagi adaptat tant al personatge i l’hagi iconitzat de la manera que Hugh Jackman ha mollejat Wolverine. El que va començar fa 17 anys com un personatge més del ric univers del X-Men, marxa ara amb tres pel·lícules pròpies a la flassada i havent-se convertit en el mutant més carismàtic juntament amb el Magneto de Ian McKellen i el Professor X de Patrick Steward.
Si fem memòria pocs casos trobarem d’una saga que vagi de menys a més. Doncs la de Wolverine n’és una. L’any 2009 vam veure un film força mediocre que molts vam considerar que no estava a l’alçada del personatge. La seqüela ambientada al Japó del 2013 va millorar força però no ha estat fins a Logan que no hem vist una molt bona pel·lícula de superherois. Amb to decadent i despreocupat James Mangold ha jugat una mica fer de Nolan amb un film fosc (no de fotografia sinó d’argument) amanit amb una alta dosi de violència i la ració justa d’humor i ironia. Veure Logan amb vist cansada i el Professor X amb un alzheimer galopant són només dos dels detalls que fan d’aquest tercer film un molt bon pack d’acció, ciència ficció i carisma.
Però anem a veure el bo i dolent de Logan. D’entrada partim de dos èxits assegurats que són els propis actors protagonistes. Hugh Jackman i Patrick Steward es mengen la pantalla solets i si a sobre els poses junts la química és total. I no parlem d’interpretacions memorables sinó de fer la feina ben feta i adaptar-te al teu paper. L’argument és una espècie de road movie i western on una nena amb molta mala llet s’afegeix a l’equip i tot i que no brilla tant com els dos personatges principals aporta el contrast necessari i fa sorgir el Logan més paternal i tendre que tant ens agrada veure (per allò del contrast).
I, una vegada més la pel·lícula flaqueja en els secundaris. Wolverine serà una saga que no haurà tingut ni un sol dolent carismàtic. Molta sang i molta hòstia ben donada però cap enemic digne d’un superheroi amb tanta personalitat. Una llàstima… En tot cas l’últim viatge de Logan és un film altament entretingut on Hugh Jackman ens transmet el cansament de la pròpia saga X-Men que ha hagut de rejoveni -se i reinventar-se amb més pena que glòria. Ell tot sol porta el pes i el llegat de tots els mutants en un rol que mai no ha volgut jugar però que li ha tocat. Li posa urpes, li posa dents i el director fa la resta. És difícil sortir del cine indiferent i no tenir una onada de nostàlgia quan acaba Logan. En el fons, ens ha regalat fins a l’última esgarrapada moltes hores de distracció. Amb alts i baixos, és clar, però amb uns alts que recordarem i que seran molt difícils de substituir si mai ho intenten. I ho intentaran… Tard o d’hora veurem un nou Wolverine i ens posarem les mans al cap perquè recordarem que Logan ÉS Hugh Jackman. I aquest llegat se l’ha guanyat…
Veredicte
El millor: el to, el ritme i l’atreviment. És la pel·lícula més lliure i indie de totes les de la saga dels mutants.
El pitjor: els dolents… zero carisma com és tristament habitual en la saga Wolverine.
Nota: 7,5