L’estiu passat va ser llarg i costerut… He tingut nets a casa. Clar, què volíeu que fessin, pobra canalla, si amb tot el tema del coronavirus no poden anar gairebé enlloc. I amb ells a casa hem fet un munt de coses: que si galetes, que si reptes del tik-tok, que si rascar la tanca del jardí i tornar-la a pintar –què voleu, s’ha d’aprofitar que tenia mà d’obra barata–, que si mirar la tele… Sí, hem mirat força tele, i entre tot el que hem vist amb els nanos, cada tarda, després de dinar, hi havia la cita amb la sèrie de dibuixos animats que deixaria fora de joc la senyora Fletcher i al Colombo.
Segur que ja haureu endevinat que avui us parlaré d’una sèrie d’animació japonesa prou coneguda i que ja fa anys que s’emet a Catalunya: El detectiu Conan. Com sabreu, es tracta d’un serial en què a cada capítol hi ha un crim, hi ha unes investigacions, hi ha un protagonista que en sap més que ningú i que acaba descobrint qui ha comès el daltabaix que la policia és incapaç de resoldre. Fins aquí, tot sembla prou habitual, però si aquesta sèrie agrada tant als nens i joves i és per un motiu: el detectiu és un nen!
Bueno, bueno, anem per pams. El protagonista és un nen… a mitges! Resulta que teníem un jove ben plantat anomenat Shinichi Kudo, a qui li agradava investigar casos pel seu compte, fins que un dia es creua amb una organització criminal que l’obliga a prendre’s un verí que l’encongeix, així que el nano recupera el cos que tenia quan tenia set o vuit anys. Per sort, la mentalitat d’adolescent la manté, així que segurament segueix pensant a fumar porros i jugar a la Play. Per això, un dels lemes de la sèrie és “Sembla un nen però té el cervell d’un adult”. Goita, al contrari que el meu net, eh? que té el cos d’un adult però encara no han madurat prou!
Imagineu-vos el terrabastall que suposaria per a qualsevol de vosaltres passar de mesurar metre setanta i tenir arrugues a no alçar dos pams de terra. Disgustos a la família, problemes a la feina, oblideu-vos d’entrar a la discoteca i un llarg etcètera que a la sèrie s’obvia perquè es tracta de fer una història de suspès i no un drama com seria. Així que per provar d’esquivar aquestes futileses, el noi decideix adoptar una nova identitat, i com que tenia un llibre de Sherlock Holmes a mà, el nom triat és Conan. Per sort, no tenia un exemplar d’Una España mejor a prop!
Però tot això de canviar l’estatura no és problema per seguir tenint una vida més o menys estable. Per exemple, la xicota! Què li expliques a la parella si el teu cos pateix tal canvi de la nit al dia? Que no pots quedar, i punt. Li vas donant llargues, aneu parlant per telèfon, quedeu però per algun motiu hi ha una cortina que us impedeix veure-us… Coses típiques d’enamorats, oi? Podríem dir que la relació entre en Shinichi i la pobra Ran és una de les més sofertes de la història de l’animació japonesa. Enrere queden en Sergio i la Juana –que ves a saber com es deien en la versió original–, o les recargolades fantasies amoroses de la Candy, Candy. Ningú s’estima tant com aquest parell per aguantar el que han aguantat. I els amics? Doncs si tens cos de set anys i ets japonès, et busques uns amics típics japonesos de l’edat. És a dir, una Shizuka, un Suneo i un Gegant.
Una de les característiques principals de la saga és el mètode de resolució dels casos. Anem al tema gros, amics d’El Cinèfil. A cada capítol, hi passa una desgràcia, normalment basada en la mort d’algun personatge secundari. Llavors, després de l’esglai inicial, arriba la policia, encapçalada per un dels seus millors membres: en Kogoro Mouri, que per a més inri és el pare de la Ran. Evidentment, cap dels agents és capaç de fer res que no vagi més enllà de retenir els tres o quatre sospitosos prop de l’escenari del crim, ja que la resolució, com podeu, suposar, encara trigarà a arribar.
Com que curiosament sempre que passa la desgràcia del dia en Conan ja voltava per allà amb els amics una estona abans –i ningú mai sospita d’ell, i deu ser el japonès que ha presenciat més homicidis–, el nano ha pogut observar bé l’entorn i captar alguns detalls que seran de vital importància per a la resolució del crim: que si el jardiner comença a llegir el diari per la pàgina dels contactes, que si el majordom s’ha sonat i no ha llençat el mocador, que si la cuinera escoltava Camela mentre preparava un arròs amb curry… Mai feu coses sospitoses si veieu el Conan a prop, o us carregaran el mort, mai millor dit!
Així, després d’una sèrie d’investigacions mentre acompanya els membres de la policia per l’escenari del crim –qui no ha anat mai a visitar un cos esquarterat amb una criatura de 2n de primària?–, el nostre amic Conan dedueix quin dels sospitosos ha estat l’autor de la matança. Igual vas matar el veí perquè era un pesat que tirava petards quan el Madrid guanyava al Barça, però et vas deixar un tros de tiquet de la compra en un racó de la casa i la pols que s’hi ha acumulat durant els trenta minuts de la investigació determina que el reflex del sol quan va passar era alt i per tant l’home és mort des de les tres de la tarda i precisament la busca del rellotge adquireix una forma que sembla el símbol que els japonesos fan servir per escriure Força Barça. En fi, que la majoria de dies no s’entén massa com ha anat la cosa, i només el fabulós cervell d’adult que conté el cos de nen del Shinichi pot resoldre. Jo sempre he de preguntar als nets que em facin un resum, i ells, pobrets, l’adapten a la meva neurona.
Però, ah, amigo! Que no queda bé que un nen de set anys resolgui un crim que la policia de la ciutat ha estat incapaç d’esbrinar. Imagineu-vos els titulars dels diaris de la regió, tots demanant la dimissió del Buch de torn! Cap problema. A la sèrie també hi ha una mena d’inventor, un senyor gran que va treballar a l’inici creant diferents artefactes però que ara es passa les hores fent de cangur d’en Conan i els seus amics. Els porta als partits de futbol, a les exposicions de maquetisme, a berenar al camp. Sempre a llocs on acabarà passant una desgràcia –i tampoc sospita mai ningú d’ell. I com que la recerca científica d’estris d’espionatge és econòmica, regala al nostre protagonista tot un kit de productes que ni l’inspector Gadget: un monopatí turbo, un cinturó capaç d’inflar pilotes de futbol en dècimes de segon, un rellotge que dispara dards sedants i, finalment, i el preferit de tots, un corbatí –o pajarita– amb el que podem fer veus diferents. Tot molt útil, però molt poc realista tenint en compte que fins al moment la sèrie intenta ser d’allò més fidel a la realitat –deixant de banda el fet que un adolescent es converteixi en un nen.
I és gràcies a aquestes eines que en Conan no s’emporta els mèrits de la detenció de l’assassí, sinó que se li atribueix a l’inspector Mouri gràcies a un procediment que es repeteix a la majoria d’episodis. Vet-ho aquí! Quan el jove Shinichi ha tret l’entrellat de l’assumpte reuneix a tots els presents, apunta al clatell d’en Kogoro amb el rellotge i el deixa estabornit. Per sort, sempre cau bé, i queda recolzat a la paret o assegut en algun sofà. Els presents se sorprenen, i pensen que aquell home ha begut massa, o que pateix narcolèpsia, o ves a saber, però de seguida la seva veu comença a llegir la cartilla al culpable del crim. Clar, és la veu d’en Conan modificada pel llacet, però ningú ho sap! Però que no ho veuen que aquell home s’ha clapat? Que parla sense obrir la boca! Que té un dard al coll! Que darrere seu, encara que sigui un tap de bassa, hi ha un nen vestit com el número 5 de la Umbrella Academy xerrant a través d’un artefacte! Què han de veure, si no han estat capaços de resoldre el crim…
I així és com neix el mite vivent que a tot el Japó es coneix com a Kogoro Dorment, el perspicaç detectiu que resol els delictes mentre fa una becaina davant dels implicats. I jo em pregunto… No tenen una assegurança mèdica, els polis del Japó, que li puguin fer una anàlisi o alguna cosa a aquest home? No és normal caure rodó a cada escenari del crim. En fi, que al Conan ja li està bé. Al cap i a la fi, està fent content al sogre, i això és molt important de cara a mantenir la relació amb la Ran, tot i que ella un mere més alta que ell.
Ja us aviso. Si mai passegeu per les botigues del Rec d’Igualada, o per la fira medieval de Vic, o pel mercat de Santa Llúcia i veieu el Conan, fugiu. Allà en passarà alguna de grossa. I no us ho dic perquè pugueu ser vosaltres els que sortiu amb les cames per davant, sinó perquè, encara que penseu que heu comès el crim perfecte, aquest nano descobrirà tots els vostres secrets amb el seu cervell d’adult ficat en un cos de nen.
