Ningú podia esperar que la caça de gais a Txetxènia i Ingúixia van començar per casualitat: quan es van trobar imatges explícites de nus masculins al telèfon d’un traficant de drogues va despertar una histèria dins els cossos de l’ordre que va filtrar cap a la població. Txetxènia, a la Rússia meridional, és caldo de pogrom, musulmana i tradicionalista.
La de Txetxèna és una inesperada crisi de refugiats: no només desplaça persones LGTB en qüestió de dies sinó també les seves famílies que son amenaçades i animades a entregar el seu fill o bé matar-lo amb les seves pròpies mans per salvar l’honor com acaba passant a les famílies més tradicionals, en especial amb víctimes dones, sobre la que se sent una responsabilitat directa del deshonor familiar.
El periodista d’investigació David France realitza el documental guanyador de Sundance. Welcome to Chechnya serà traumàtica per a tota la societat occidental i cal que sigui compartida al llarg i ample del món.
Potser heu sentit parlar del deepfake, una de les eines més potents per a la desinformació a qui ningú mai li havia trobat un ús tant trencador i humanitari.
Compta amb una gran innovació periodística per protegir la identitat de les víctimes d’una manera més digna. Noves cares modelades digitalment sobre persones vulnerables a qui els hi va la vida, cares que reaccionen de la mateixa manera que ho fa el personatge. Potser heu sentit parlar del “deep fake“, una de les eines més potents per a la desinformació, però ningú mai li havia trobat un ús tan trencador i humanitari a un deep fake i que ha obert pas de bat a bat als periodistes dins d’aquesta història. No és una eina perfeccionada: mai es va pensar aquest reemplaçament de cares per a les llàgrimes o per a les emocions negatives tan complexes com les que presenciem però sabem que en el futur pot canviar completament el món de la comunicació.
© Public Square Films
Seguint l’estela del seu anterior treball, The Death and Life of Marsha P. Johnson, el realitzador torna a aportar una extensa documentació audiovisual per retratar les dues cares de la mateixa lluna: la privada i la pública. La cara més fosca i terrorífica de l’experiència a Chechenya vídeos interceptats per les organitzacions LGTB que mostren abusos i fins i tot assassinats a sang calenta perpetrats pels propis familiars. Pallisses, violacions i cosses a la cara que fan pensar en un nou snuff domèstic que només havíem vist en zones de guerra i en què el vídeo de baixa fidelitat carrega els seus píxels de catarsis d’odi i terror.
D’altra banda, les emissions de televisió amb els seus barems de qualitat controlats, amb les compareixences del president i la presència indiferent de Putin són la cara més visible d’aquesta purga amb un patriotisme manifest que té la complicitat del poble conservador, que segresta i tortura i fa desaparèixer sense rastre milers de persones amb la complicitat del poble davant qui condona la purgues de sang. Kadyrov és descrit com un megalòman i pren una clara figura antagonística en termes dramàtics, sent la seva cronologia i la dels protagonistes paral·leles, domina les masses amb el seu carisma i promovent un mode de vida masculí amb tres principis: “estar en forma, viure en fe i ser ferotge a la guerra”.
La pel·lícula ens posa al lloc d’un altre periodista anomenat David Isteev i una publicista Olga Baranova , dos importants figures de la Xarxa LGTB de Rússia (Russian LGTB Network) que es dediquen a donar refugi i a ajudar a escapar de les zones calentes a gais i lesbianes en perill. Amén d’un reportatge de seguiment i convivència, càmeres ocultes i entrevistes, proposen una cronologia molt clara des dels primers atacs el 2017 i el present i se centra en un parell de casos de rescat i extracció del màxim perill per als implicats. Els testimonis expliquen amb detall les tortures i amenaces que han rebut, la més esfereïdora és la tortura de la rata, en la que s’intenta aconseguir que una rata trepi pels intestins de la víctima posant-la al cul de la víctima i vessant-hi aigua bullent.
Un documental pel qual cal agafar aire, perquè la inseguretat és constant i no té sentit explicar en paraules l’encongiment del cor. Si heu vist altres documentals d’investigació, com Idrissa, Crònica d’una mort d’un qualsevol, sabeu que la comunicació no verbal és gran part de la violència institucional, i també que sense la dimensió temporal de la narrativa del cinema (i altres arts) es perden les emocions. El periodisme narratiu posa cara a les històries perquè ens projectem en elles, com ells han projectat una segona cara en els protagonistes: l’objectiu d’aquest documental era denunciar una violació als drets humans per a què aquesta no assentés precedent, perquè el pròxim objectiu sempre podem ser nosaltres.
El documental ha sigut comprat per HBO Documentaries a EUA, s’ha exhibit a la secció Panorama de la Berlinale però encara no sabem quina repercussió tindrà arreu. Visiteu i doneu suport a welcometochechnya.com
Veredicte
El millor: l’emoció crua i dolorosa que es manté durant tot el documental.
El pitjor: el deepfake pot ser de vegades un obstacle per accedir a les emocions més complexes dels personatges, però segueix sent una decisió molt sàvia.
La nota: 8,5
