Avui parlaré d’un clàssic una mica menys clàssic: El bo, el lleig i el dolent. O, com se la coneix popularment: El bueno, el feo y el malo. I és que a la seva època (l’any 1966) només hi havia La Primera a les cases. La pel·lícula forma part del gènere western (de l’oest, bàsicament), però més concretament d’espagueti western. I és que eren pel·lícules que parlaven de la vida a finals del segle XIX a Estats Units, quan l’oest era en gran part salvatge, però es rodaven a Europa, sobretot a Itàlia i a Espanya. En concret, la que ens ocupa es va rodar entre la província de Burgos, a uns estudis a Madrid, a Almeria (com no) i a Itàlia.
El bo, el lleig i el dolent està dirigida per Sergio Leone, un expert en el gènere. Forma part de La Trilogia del dòlar, del mateix director i que engloba també Per un grapat de monedes i La mort tenia un preu. El film que ens ocupa és un clàssic del subgènere, difícil d’oblidar per als qui els agraden les batalles a l’oest. Mostra una vida dura, en un terreny hostil, on les mirades valen més que les paraules i on cal anar amb compte, poca broma. En el context de la Guerra de Successió Americana (1861-1865) tres bandolers busquen un tresor ple de monedes d’or. Però, només el trobaran si col·laboren, ja que cadascun té part de la informació. Aquí ve una lluita d’estira i arronses per saber més i que hi hagi un únic guanyador del motí. Però la lluita no sempre és un joc net, no oblidem que els diners compten molt quan no hi ha res i que hi ha un “dolent”, i ho és molt, interpretat per un mític del gènere: Lee Van Cleef. En el paper del “bo”, tot i que és una bondat molt dubtosa a vegades (no oblidem que això és l’oest i ningú no regala res) hi ha un Clint Eastwood molt jove. Eastwood interpreta a la perfecció el paper d’home dur, com ha fet en tantes ocasions, que no s’atura per aconseguir els seus objectius, però que mai perd els seus valors. Una curiositat: sempre porta ponxo i mai el criden pel seu nom, que és un misteri. Les seves mirades són èpiques, en un film que, com en d’altres del tipus, els diàlegs no són el més important, però sí les mirades i les expressions. En el cas del lleig, hi ha l’actor Elli Wallach, que interpreta un maldestre i malparlat mercenari que s’alia amb el bo segons el moment, no pas gratuïtament, és clar.
No es pot obviar la música, que com en molts espagueti westerns compta amb l’ingeni d’Enio Morricone (1928), clàssic compositor de pel·lícules de la història del cinema i per sort encara en actiu tot i la seva avançada edat. Les seves notes aporten ritme, tensió, profunditat. Són el que les paraules no diuen. Marquen també l’esdevenir dels fets, ens diuen que s’acosta un perill, que hi haurà trets o que els protagonistes s’han salvat. Una música que exposa la duresa del salvatge oest i que encara avui sorprèn els amants del gènere pel seu valor.
Germà menor del western, l’espagueti western té en el seu catàleg títols molt atractius i distrets, plens de moments èpics, a punt per fer gaudir l’espectador sense prejudicis. Qui la vegi fàcilment s’enganxarà en veure les disputes pels diners, les estratègies per aconseguir el propòsit, les marxes a cavall. Com no, cal destacar del film el moment quan es vola el pont, l’inici que flueix perfectament sense diàlegs o, sobretot, el joc de mirades de la lluita final entre els tres protagonistes. Sense dir-se res, en ple desert, amb el tresor a prop, els tres armats i en cercle l’un de l’altre. Cada gest compta, cada moviment pot fer canviar-ho tot. Les mirades i la música ho diuen tot. Uns minuts que es fan eterns però que en realitat l’espectador no vol que acabin. Una de les escenes més mítiques de la història del cinema i que han inspirat múltiples directors, com Tarantino. Val la pena de veure.
