The Limehouse Golem va ser farà gairebé un any el film de clausura del Festival de Sitges. La pel·lícula del director de Miami Juan Carlos Medina té tots els ingredients per merèixer aquest honor. Una història d’assassinats brutals, un marc gòtic al Londres anterior al terror de Jack l’esbudellador i moments que estan a mig camí entre el terror i la intriga. Malgrat tot això, la sensació final no és del tot bona. La cinta deixa un cert regust d’instranscendència i el més memorable, sens dubte, és el paper i les cares de Bill Nighy que encarna l’investigador que ha de resoldre els crims.
Però The Limehouse Golem té força virtuts… La primera és l’atmosfera del conjunt. La fotografia fosca i els ambients grisos del Londres més decadent et fan col·locar-te en la pell dels protagonistes i experimentar tota la trama amb ells fins al punt que sembla que puguis olorar el mateix que ells. En la mateixa línia tant el vestuari com la direcció d’art són més que dignes de menció i una vegada més col·loquen l’espectador dins. Però el que ha de funcionar millor (el guió) no acaba de fluir. La història és interessant però no acaba d’atrapar el públic. Potser l’espectador està dins però no deixa de ser espectador. Els secundaris no acaben de funcionar i més enllà de Bill Nighy la resta està força mancada d’interès i carisma.
Aquesta pel·lícula agradarà segurament als amants de trames sòrdides i homenatges a Edgar Alan Poe. No passarà a la història però no deixa de ser un bon exercici de misteri i cine negre. No espereu però emocions molt fortes ni terror perquè tot plegat no deixa de ser una investigació policial de fa dos segles. En qualsevol cas no li traurem el mèrit de ser una pel·lícula valenta i amb molta personalitat.
Veredicte
El millor: Billy Nighy.
El pitjor: S’oblida fàcilment.
Nota: 5,5
