Fa uns quinze dies es van anunciar les nominacions dels Globus d’Or. La sorpresa va ser veure que 3 de les 5 pel·lícules nominades a la categoria de Millor Pel·lícula eren de Netflix. El veto que certs festivals fan a les plataformes streaming i als seus productes sembla que no s’acaba d’aplicar del tot als premis, o bé és que estem davant d’un canvi de paradigma. El fet és que una d’aquestes 3 pel·lícules encara no s’havia estrenat a la plataforma, a diferència de les altres dues. I finalment, aquest cap l’hem pogut veure.
Two Popes ens parla d’un moment de la història del Vaticà força insòlita. Un moment en què dos Papes van conviure. Es tracta de l’estranya relació d’amistat-odi que va unir Joseph Alois Ratzinger i Jorge Mario Bergoglio, més coneguts com el Papa Benet i el Papa Francesc. Quan l’any 2005 el Papa Joan Pau II va morir, i després d’un parell de fumates negres, el cardenal alemany, va sortir escollit com a nou Papa. Sovint considerat d’una branca massa conservadora i sovint radical —arribat a ser titllat de nazi— es va veure enfrontat amb el cardenal argentí, d’un caractero molt més obert a l’evolució i molt més proper al poble. Tots dos es van disputar el tro de l’Església Catòlica i el segon va perdre. No obstant això, el Cardenal Bergoglio va seguir fent la seva tasca eclesiàstica al seu país natal, on realment era d’allò més estimat. No obstant això, les seves idees obertes i trencadores dins l’Església sobre temes tant controvertits com el divorci, l’homosexualitat i molt especialment els escàndols sexuals van portar-lo a tenir una amistat molt propera, però no sempre agradable amb el Papa. Tot això, fins l’any 2013, any en què el Papa Benet va decidir retirar-se del càrrec de pontífex —fet insòlit, ja que el Papa només es retira a la mort—, provocant una nova decisió al conclave i l’elecció del Papa Francesc.
Fernando Meirelles, el director brasiler conegut per films com Ciudade de Deus (2002) o The Constant Gardener (2005), ha decidit adaptar al cinema l’obra de teatre d’Anthony McCarten, qui també ha participat a l’elaboració del guió del film. Catalogat com una comèdia i un drama, el to amable de la narració, sovint simpàtic o tendre s’utilitza de forma força encertada per poder il·lustrar dues personalitats tan oposades com les dels dos Papes: un Benet que prefereix el luxe i la soledat contra un Francesc que li agrada la Pizza i un bon partit de futbol. El film és bàsicament un diàleg entre els dos eclesiàstics, un diàleg en què veurem el seu passat, les seves debilitats i les seves virtuts, els seus dubtes i les seves idees o idiosincràsia. Es mencionen temes com els que sempre han envoltat l’Església per polèmiques, com els abusos i l’homosexualitat tot i que crec que s’hi podria haver aprofundit més, ja que només hi passa de puntetes sempre causar cap estrall. Es parla de com Bergoglio no va condemnar a temps la dictadura Argentina i totes les conseqüències d’aquest fet històric. Tampoc s’acaba d’apreciar del tot les parts més fosques de l’Església, tot i que sabem que les té. Se’ns planteja com un món força idíl·lic i sense problemes, més enllà d’aquells que simplement presencien com a simples espectadors. Les converses que mantenen els pontífex són interessant, però només informatives i poc controvertides. També és destacable el recurs dels flashbacks en blanc i negre que s’utilitzen per il·lustrar el passat del Pontífex argentí durant la dictadura. Ara bé, aquest recurs no s’utilitza mai per il·lustrar el passat del Pontífex alemany, i, segurament, també hagués estat d’allò més interessant saber d’on venia.
Ara bé, si aquest film portava una càrrega d’expectatives a darrere eren pels dos intèrprets. Anthony Hopkins és Joseph Ratzinger i Jonathan Pryce és Jorge Bergoglio. Els dos actors despleguen totes les armes que tenen per donar forma a dos personatges complexos com són els dos Papes. Personalment, el millor de la cinta és veure la lluita interpretativa que ens ofereixen ambdós actors. Pryce i Hopkins mantenen un enfrontament dialectal amb matisos i en què demostren un domini absolut del seu exercici artístic, en què hi podem veure la rivalitat que compartien, però també la complicitat i entesa.
Cal destacar també les altes despeses de producció que envolten la pel·lícula, ja que la fastuosa ciutat del Vaticà, així com alguna residència privada papal estan il·lustrades al més mínim detall, amb una imatge molt nítida, acolorida i agradable a la vista. A la imatge, però, s’hi ha d’afegir la música, ja que s’acompanya de cançons tant popularment conegudes pel públic com allunyades de l’Església com el “Bella ciao” aplicada en un moment que veiem la vessant més “antisistema” de Bergoglio bé el “Dancing Queen” d’Abba per il·lustrar com tots els cardenals entren al conclave inicial. Una decisió molt desenfadada, i per a mi, del tot encertada, de la producció.
Veredicte
El millor: les interpretacions que Hopkins i Pryce ofereixen a pantalla i la simpatia del film.
El pitjor: podria haver estat un pel·lícula intimista dins l’església i aprofundir amb certs temes controvertits com l’homosexualitat i els escàndols sexuals. Però no s’hi atreveix i la fa massa superficial.
Nota: 7,5
