El passat dimarts 4 de febrer del 2020 el Teatre Coliseum de Barcelona es va vestir de gala per acomiadar una gran gira de 5 concerts de la música del film An American in Paris (1951), projecció fílmica inclosa, en 5 dies organitzada per Reel Solutions BCN i en què l’Orquestra Camera Musicae, amb Anthony Gabriele al capdavant, van visitar València, Saragossa, Sevilla, Madrid i la ciutat Comtal. Són el mateix equip que van visitar diverses ciutats espanyoles just fa un any per interpretar íntegrament el clàssic de Hitchcock Vertigo (1958), amb música de Bernard Herrmann, i també fa 2 anys, el març del 2018, un dels eterns i més màgics musicals de Gene Kelly, Singin’ in the Rain (1952), i la ja tradicional visita anual d’aquest 2020 també prometia espectacle en majúscules: basat en la música de George Gershwin i les lletres del seu germà Ira Gershwin, An American in Paris és el musical de Vincente Minnelli amb què Gene Kelly va accedir a l’Olimp dels musicals, servint d’inspiració, 65 anys després, per aquell oníric epíleg a La La Land (2016), que no indiferent a ningú deixà, i que també s’ha representat fa uns anys en directe per la Verum Symphony Orchestra.
Les dues hores de concert-projecció van ser, en una paraula, esplèndides. L’atapeïment de músics en què s’havia convertit l’escenari del Coliseum i part del terra fins als primers seients, no van ser obstacle perquè l’Orquestra Simfònica Camera Musicae, en un so 100% directe sense amplificació de cap mena (els altaveus eren pel so de la pel·lícula), sonés magistralment bé, tant en les seccions més simfòniques com sabent-se transformar en una Big Band per les més jazzístiques, bateria inclosa. Els metalls van estar deliciosos durant tota la vetllada, com bé va saber reconèixer el públic als aplaudiments finals, i la bona energia que fluïa entre els músics, ben visible en els somriures sincers i còmplices entre les seccions de corda, es va contagiar a tota la platea d’un teatre que gaudia d’un so brillant i totalment inèdit en un film dels anys 50, en què la gravació de la música era la que era per l’època. I tot sota la direcció d’un Anthony Gabriele enèrgic, a estones ballarí i sempre precís, i amb un gran domini de la partitura i del film, amb un domini com si fos la mar de fàcil, el sistema per rellotge analògic de sincronització amb les imatges que vam explicar en un article fa un temps, i que uns problemes inicials amb la il·luminació del faristol van fer que avortés la seqüència de crèdits inicials. Suposo que són formes de veure-ho, però personalment allò va tenir una ironia molt ben rebuda, ja que el públic vam poder gaudir d’aquell meravellós inici musical, en directe, dos cops.
Per posar en context la meravella audiovisual que és aquest film anomenat An American In Paris, cal conèixer Gershwin. I és que la música del nordamericà George Gershwin va il·luminar els anys 20 del segle passat, tot just fa cent anys. La seva fusió innovadora de la composició simfònica d’arrel europea amb els sons blancs de la música popular americana, més jazzística, i una aura molt broadwayana, li va proporcionar un èxit que, avui dia, és incontestable. I és que abans de la seva obra magna, Porgy & Bess (1935), considerada la primera òpera amb sons i narrativa del folklore afroamericà, va compondre les seves tres grans obres simfòniques de repercussió: Rhapsody in Blue (1924), Concerto in F (1925), i An American in Paris (1928), obra en la qual Vincente Minnelli i Gene Kelly es van emmirallar amb un gran i profund respecte per la partitura de Gershwin per crear un musical no només al servei del concepte del poema simfònic (un artista americà a París, protagonista d’un triangle (quadrilàter?)) sinó també al servei de la música, usant únicament lletres i composicions dels germans Gershwin com a banda sonora de la pel·lícula (arranjada per Johnny Green, un deixeble seu), amb moments de cant i dansa com “I Got Rythm”, “’S Wonderful” o “Our Love is Here to Stay”, però destacant sobretot el moment estel·lar del ballet final de 17 minuts amb la composició original transformada en la història de la parella protagonista.
Com hem dit, va inspirar Damien Chazelle per l’escena final de La La Land, però és que l’any 1951, el ballet d’An American in Paris va ser una autèntica bomba cinematogràfica de quasi 20 minuts sense diàlegs ni sons, només An American in Paris de George Gershwin, mentre una mescla intel·ligentíssima i única de colors, vestuari i coreografia (unint ball clàssic i dansa moderna amb claqué) se succeeixen en una narrativa espectacular, i tot amanit amb un sortit d’escenaris que reproduïen quadres i pintures de Toulouse-Lautrec, Renoir o Rousseau, entre d’altres. Una autèntica meravella artística i una nova concepció del musical que va valer 6 Oscars de Hollywood (incloent millor film) i que donaria llum verda al ballet final de Gene Kelly a Singin in the Rain, un any després. I una pel·lícula tan especial mereixia una posada en escena igual d’especial, destacant òbviament l’esforç titànic de l’OCM i Anthony Gabriele durant les dues hores d’espectacle, però sobretot al ballet final i en dos moments altament crítics: el duet “’S Wonderful” de Gene Kelly i Georges Guétary, arropat en un waltz de naturalesa ad libitum, i el moment del pianista Oscar Levant en què ell és tots els músics i interpreta el vertiginós “Concerto in F” de Gershwin per a piano i orquestra, en el qual el piano sortia de la pantalla però aquella nit l’orquestra eren al Teatre Coliseum. Un moment tan brutal i emocionant que el públic del Coliseum vam aprofitar els aplaudiments de la mateixa escena per aplaudir als excel·lents músics que teníem a escassos metres.
George Gershwin és modern, i alhora és clàssic. Té lirisme, té èpica, té malenconia, té amor, té foscor, té llum, i sobretot té un sentit narratiu i cinematogràfic demolidor. Tot això encabit en els 17 minuts de la peça An American in Paris, i per intel·ligent extensió, en els 115 minuts del film. Els carrers alegres i transitats de París, on ressonen les botzines dels cotxes, són esplèndidament representats en els primers dos minuts, i l’hipnòtic equador de la peça, que torna de forma èpica al tercer acte de la partitura és usat al film tant per representar l’amor al ballet final, com el desamor i el trencament a les escenes entre l’artista i la seva mecenes durant el film. Aquesta és la màgia i el potencial de Gershwin, que molt bé van saber captar el director Vincente Minnelli i el protagonista, així com també coreògraf, Gene Kelly, i que tan bé van saber portar al format concert cinematogràfic Anthony Gabriele i l’Orquestra Camera Musicae, gràcies al format produït per Reel Solutions BCN. Ja la van encertar amb Singin in the Rain, van tornar a clavar-la amb Vertigo, i amb An American in Paris han tornat a triomfar, amb boníssimes sensacions durant la gira i amb un públic totalment satisfet de l’experiència, i taral·lejant involuntàriament les melodies d’un geni com era Gershwin.
