Segons els egipcis, la vida eterna d’una persona acaba quan ningú no queda al món que pronunciï el seu nom. Tutankamon serà immortal. I ho serà, probablement, perquè ningú se’n va recordar durant més de tres mil dos-cents anys, fins que, el novembre de 1922, l’arqueòleg i egiptòleg britànic Howard Carter (1874-1939) trobés la cambra funerària de la seva tomba. Després d’anys de recerca infructuosa, Carter relata al seu diari com va decidir excavar sota les barraques dels esclaus que van construir la tomba del faraó Ramsès VI, que va regnar 200 anys després que Tutankamon, i va ser el 4 de novembre quan, de forma fortuïta, una persona de l’equip va trobar allò que semblaven uns esglaons. El presagi que podria tractar-se d’un gran descobriment el va portar a tornar a cobrir la troballa i avisar el mecenes de l’excavació, Lord Carnarvon, perquè tornés com més aviat millor des de la Gran Bretanya. El dia 24 van baixar tots dos l’escalinata, i la sorpresa i admiració del tresor trobat es va convertir en una feina durant anys de recuperació i catalogació de tot el contingut de la cambra.
El documental Tutankamón: El último viaje (Tutankhamun: The Last Exhibition, 2022), amb guió i direcció d’Ernesto Pagano, fa valdre el treball dels conservadors i ens mostra en primícia la tasca titànica de preparar el viatge de 150 objectes de la col·lecció, per a tres exposicions temporals que es van organitzar des del 2015 a Los Angeles, París i Londres, en què ha estat fins ara l’exposició més gran itinerant amb objectes originals del mític faraó. El projecte itinerant es va preparar com a set anys de viatge perquè la tornada de les peces a Egipte coincidís amb la celebració del centenari i s’acabés, almenys de moment i segons les autoritats, el periple d’una part del material. La col·lecció romandrà completa al nou Gran Museu Egipci, i ho farà abans d’hora, ja que la pandèmia de la COVID-19 va avançar la tornada a casa.
Tutankamon va morir de forma prematura a dinou anys el 1323 aC, després d’un fugaç regnat. Es desconeixien molts detalls de la seva vida, però els objectes de la càmera i ell mateix han facilitat molta informació. Per exemple, al documental podem observar com es va realitzar el 2005 la tomografia assistida per ordinador de la mòmia del faraó en què es va estudiar la causa de la seva mort, entre altres detalls. Es va estudiar la deformitat del peu esquerre, corroborada pels centenars de bastons apilats a la tomba. També es va poder apreciar la fragilitat de la seva salut, probablement potenciada pel fet que la seva mare era la seva germana en realitat.
En qualsevol cas, el seu efímer regnat i la, aparentment, austera i improvisada situació de la cambra funerària forçada per la seva mort prematura, va contribuir al seu oblit i, conseqüentment, el va salvar dels saquejos tan característics d’altres jaciments. Carter va trigar 10 anys a catalogar els 5.398 objectes apilats a l’estreta estada, alguns objectes menuts i fràgils i altres de tones de pes. Però, és inqüestionable que el seu diligent treball científic va contribuir a recuperar tots els objectes sense danys, i a disposar de tota la informació de la disposició i les característiques. I va prendre una decisió clau que agraïm enormement avui dia: va ser el primer descobriment arqueològic en què la fotografia va jugar un paper fonamental en la tasca de documentació i catalogació, assignant aquesta responsabilitat de forma oficial a Harry Burton (1879-1940), que va plasmar a les seves fotografies i vídeos la situació original, el procés d’extracció i el detall dels diferents objectes. Burton va assentar els estàndards de la fotografia arqueològica que se continuen utilitzant actualment, tal com podem veure al documental sobre el seu treball, titulat El fotógrafo de Tutankamón (The Man Who Shot Tutankhamun, 2017).
El descobriment d’una cambra funerària intacta es va convertir en una notícia global (i no bèl·lica, de fet, les excavacions van estar suspeses durant la Primera Guerra Mundial), convertint Howard Carter i Lord Carnarvon en alguna cosa que avui dia anomenaríem “estrelles mediàtiques”. Lord Carnarvon (1866-1923) va saber avançar-se a la seva època i va signar un suculent contracte d’exclusivitat amb el diari The Times, considerat el primer contracte a la història d’aquestes característiques. The Times tenia la potestat de publicar tot el que passava a l’excavació (que, repeteixo, es va allargar durant diversos anys), i podia vendre el material gràfic a escala nacional i internacional, això sí, després que aparegués a les seves pàgines la notícia en qüestió. I aquestes accions van ser molt importants en molts sentits.
La realitat és que el contracte en exclusiva va molestar la premsa rival, començant pel tabloide Daily Mail i passant per capçaleres de diferents països. Això va impulsar un fenomen inaudit (o no): la premsa va començar a inventar les notícies relacionades amb la tomba, algunes notablement enginyoses. Les notícies falses van arribar al seu màxim exponent amb la mort prematura de Lord Carnarvon l’abril del 1923, pocs mesos després del descobriment, deguda a la septicèmia causada per la picada d’un mosquit infectat amb erisipela. I sí, per aquest motiu va sorgir la invenció de la maledicció del faraó… i fins avui, època en què, afortunadament, els diaris no s’inventen les notícies… o gairebé (sobre aquest tema en concret, els recomano la lectura de l’article Una premsa immoral i corrupta… segons Balzac).
La cultura popular va acabar per consolidar la popularitat del faraó i ja el 1924 es va inaugurar la primera exposició amb una reconstrucció de la tomba de Tutankamon a l’Exposició de l’Imperi Britànic a Wembley. Un any abans, s’escoltava a les ràdios la cançó encomanadissa interpretada per Billy Jones i Ernest Hare amb l’estimulant nom d’Old King Tut. I el detonant definitiu el va constituir l’estrena de la pel·lícula produïda per l’estudi Universal, La momia (The Mummy, 1932), amb el gran actor Boris Karloff com a protagonista absolut, iniciant un gènere que no feia més que alimentar la maledicció inventada als tabloides. De rebot, es va popularitzar encara més la troballa de la jove mòmia, així que la coneguda com a Tutmania es va estendre fins als nostres dies.
L’exposició inaugurada a principis dels setanta al Museu Britànic de Londres i al Metropolitan de Nova York, la més gran realitzada fins aquell moment amb objectes de la tomba, va projectar de nou l’admiració pel descobriment i el misteri associat al personatge, recuperant-ho per a les noves generacions. A Tutankamón: El último viaje podem veure les paraules pronunciades a la inauguració per la reina Isabel II, així com els materials fotogràfics i fílmics originals del Museu Metropolità de Nova York i l’Institut Griffith d’Oxford.
Sandro Vannini, productor executiu i director de fotografia del documental, es va plantejar com ser original sobre un tema del qual s’ha parlat, escrit i visionat tant. I el va trobar a la seva pròpia feina. A Tutankamón: El último viaje, a més de les imatges que fan referència a la preparació del viatge i muntatge de les peces per a la seva exposició itinerant, ens mostra la importància de la fotografia en la conservació i difusió de l’arqueologia en general, i de Tutankamon en particular. A més de les fotografies històriques de Burton, que mostraven les ubicacions originals de la troballa i la disposició exacta dels objectes individuals, les fotografies modernes produïdes per Sandro Vannini han estat fonamentals per gaudir dels detalls de les pintures murals i artefactes gràcies a les tècniques de fotografia digital noves, i que s’acceleraven de manera vertiginosa amb cada nou avenç tecnològic.
La precisió sense precedents de les fotografies de Vannini, la il·luminació dissenyada expressament i les noves imatges d’objectes restaurats no només va facilitar el treball dels investigadors, sinó també la possibilitat d’admirar amb més detall tot allò que passa al fenomen Tutankamon, divulgant parts de la col·lecció que havien estat emmagatzemats o detalls que havien estat ocults. Per exemple, els rastres d’escriptura sobreescrita prèviament no descoberts de sobte es van fer visibles a les seves fotos, cosa que va portar els egiptòlegs a la conclusió que alguns dels objectes del tresor de la tomba de Tutankamon no es van originar amb aquest faraó, sinó que pertanyien a Akhenaton i Neferneferuaton.
El treball de Vannini va ser fonamental per a la reconstrucció de les peces danyades durant la revolució del 2011 a Egipte, quan un grup de saquejadors (a la recerca d’or, com ens mostra el documental) va robar i va fer malbé part de l’exposició del museu. Aquest dia, algunes de les peces de la col·lecció van ser destruïdes sense possibilitat de reparació, per la qual cosa només podem admirar la seva esplendor i detall gràcies a la fotografia, una fotografia crucial per celebrar el centenari del descobriment de la cambra funerària en tota la seva esplendor. Centenari que nosaltres ho celebrarem durant un temps, ja que l’entrada a la darrera cambra i el descobriment del sarcòfag no es va produir fins al 16 de febrer de 1923.