‘Turning Red’, la menarquia i com no saber gaudir del cinema

- Advertisement -

Aquest és el segon article que plantejo sobre Turning Red. El primer el vaig escriure per a L’escriba i ho vaig fer en forma de reflexió i crítica de la pel·lícula. En aquell text, entre altres coses, parlo d’aquelles persones que sembla que no els ha acabat d’agradar el film de Domee Shi perquè els ha resultat difícil posar-se al lloc de la protagonista. Resumit de manera ràpida, hi explico que crec que és un comentari força retrògrad. 

Red_1

- Advertisement -

Després que es publiqués aquest primer article he vist que el film està rebent més crítiques que es dirigeixen cap a un altre cantó molt diferent. Ara sembla que no parla prou clarament de la regla i que té tendència a perpetuar els mites i les creences antigues de la regla. Sempre ens n’anem d’un extrem a l’altre, en aquesta societat. Així que m’he vist obligada a continuar parlant del tema i a detallar, de nou, perquè considero que Turning Red és una molt bona pel·lícula. 

- Advertisement -

El film presenta la vida de la Mei Lee, una nena canadenca de 13 anys d’ascendència xinesa. La Mei viu amb la seva família, que regenta un temple xinès, i gaudeix de l’escola amb el seu grup d’amigues. Està totalment penjada dels integrants d’una boys band i es debat entre ser l’orgull de la família o viure una adolescència plena, dues coses que sembla que són incompatibles. El dia que es desperta amb el cos d’un panda vermell comença el desgavell. Si bé la seva família sabia que aquest dia havia d’arribar tard o d’hora, ningú l’ha preparada per a aquest canvi. En aquest moment, la seva mare, la Ming, entra en pànic i no acaba d’acceptar que la seva filla es fa gran. La pel·lícula retrata doncs aquest procés de maduresa de la Mei no només pel fet que li ha vingut la regla per primera vegada sinó perquè l’adolescència en si ja és el moment de descoberta del món amb certa autonomia, de formar-se un pensament crític (i a vegades rebel) envers allò que ens envolta i, evidentment, de portar la contrària al món sencer. La Mei és exactament això, una adolescent més. 

Red_3

Hem d’entendre que el film ens situa a principis dels 2000 i ens retrata una família força tradicional i de pensament tancat. És normal doncs que la Ming, la mare, vegi la menarquia com un moment de caos i desesperació. Cal constatar que si bé és evident que el film parla de la regla, en cap moment es menciona la paraula ‘menstruació’ sinó que es fan servir eufemismes com “La flor vermella ha obert els pètals”. La frase la diu la mare de la Mei en un moment en què li ensenya tot de productes ‘femenins’ per ‘combatre’ el fet. Les crítiques doncs han vingut, precisament, perquè sembla que la Ming perpetua aquesta creença d’haver d’amagar la regla i del fet que estem davant d’una cosa bruta, fastigosa i pudorosa. Que la Ming cregui això, no vol pas dir que la pel·lícula ho vulgui expressar. I crec que és aquí on rau l’error. En James Bond és un personatge masclista i misogin, ara bé, això no vol dir que les seves històries i pel·lícules ho siguin (algunes sí, evidentment, però hi hem d’aplicar el suspension of disbelief). En definitiva, la percepció arcaica de la menstruació hi és present en la pel·lícula, però representada per la generació de la mare o de la iaia. Al final del film veurem que la Mei té una opinió molt diferent del tema.

Altres moments de la pel·lícula que s’han criticat i fins i tot malinterpretat és quan la Mei es veu per primera vegada al mirall essent un panda vermell i diu “soc un monstre vermell horrible”. A veure, la meva primera regla no la vaig viure com un trauma, però sí que vaig pensar “què collons és aquesta merda que em passa i per què coi hauré ara d’aguantar això un cop al mes gran part de la meva vida?”. Per tant, no hem d’usar eufemismes per amagar què ens passa cada 28 dies, però a veure, el que no faré serà abraçar una cosa que més aviat em fa mal i nosa

Red_2

Finalment, s’ha criticat molt el fet que la pel·lícula no hagi apostat per ser més oberta i valenta i mirar d’atacar i fer desaparèixer mites i estereotips que envolten la menarquia i la regla. D’entrada, no crec que aquesta pel·lícula hagi vingut a fer pedagogia de res. Més aviat m’atreviria a dir (sense conèixer les intencions de la directora) que és un simple retrat d’un moment mitjançant la metàfora del panda. No crec que ens vulgui mostrar com una nena es fa dona, perquè ningú madura mai d’un dia per l’altre i tampoc ho fa la Mei. I finalment [alerta d’espòiler], la Mei és qui decideix quedar-se amb el panda i no tancar-lo en un talismà, a diferència del que han fet durant generacions les dones de la seva família. Ella no s’avergonyeix de transformar-se en un panda i no té cap problema per fer la seva vida normal amb el risc que la bestiola pugui aparèixer. Voleu dir que en lloc de mirar la lluna que ens assenyalaven no ens hem mirat només la punta del dit? La meva recomanació: aparqueu els prejudicis i mireu Turning Red com el que és, una pel·lícula meravellosa. 

- Advertisement -
Irene Solanich
Traductora, correctora i docent d’idiomes durant el dia i enamorada del gènere negre i del terror durant les hores lliures. Actualment compagina la feina i col·laboracions en diferents mitjans amb un programa de doctorat (en literatura negra) a la Universitat de Vic. Les seves hores lliures se sortegen entre a lectura, el cinema i l’escriptura.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents