Hi ha festivals de cinema generalistes i n’hi ha de temàtics… i després hi ha l’Atlàntida Film Fest. En la seva novena edició continua apostant per una programació que contribueix a la reflexió de la construcció del projecte europeu, amb pel·lícules i documentals procedents de vint-i-cinc països diferents. I ho fa fent accessible més de cent produccions a la xarxa, a la plataforma Filmin, la majoria inèdits per no dir difícils de trobar, i tot plegat per 5 € pels adscrits a la plataforma o per 15 € pels que no… per veure tot el festival fins l’1 d’agost. Insuperable, i imperdonable perdre una oportunitat d’aquesta índole.
La programació s’ha agrupat en sis blocs temàtics relacionats amb la memòria històrica, la política, els murs i fronteres, la identitat, les joves generacions i l’anomenat bloc domestik, que dona cabuda a la reformulació del ciutadà influenciat per la política i l’economia. És en aquest apartat on descobrim una de les moltes joies del festival, la recent multipremiada Señor Workaholic (Ceux qui travaillent, 2018), guanyadora dels premis a millor pel·lícula, millor guió i millor actriu secundària als premis de l’Acadèmia suïssa de cinema, a més d’altres nominacions.
El novell director i guionista Antoine Russbach planteja un dilema moral en un context empresarial altament deshumanitzat, on les finances i les famílies no estan tan allunyades com semblaria. A la pel·lícula, Frank, un alt executiu d’una companyia logística de transport marítim, ordena un assassinat d’un polissó de Libèria en un dels seus vaixells, pel risc que pugui estar encomanant d’Ebola, però, sobretot, per no perdre temps ni diners: hi ha un perill evident de perdre la càrrega de fruita i de perill de perdre clients si arriba amb retard o de perdre més diners si el vaixell s’ha de posar en quarantena.
Ningú li ha demanat que ho faci. La falta d’escrúpols és conseqüència d’una evolució, d’una persona feta a si mateixa a base de treballar i treballar, d’esforç continuat partint d’una carrera professional sense estudis, sense idiomes, fins a arribar a la cinquantena sent un referent en el sector logístic. Un referent per la seva implicació a la feina (o el que és el mateix, en hores de dedicació, sigui de dia o de nit i durant anys), i per la seva capacitat d’acció amb criteris empresarials. Les imatges d’una moderna oficina és simptomàtica també de la deshumanització dels llocs de treball, i la reacció de la direcció de l’empresa de demanar la seva dimissió fa confondre l’espectador de si estem davant d’una decisió moral o econòmica. Els valors ja no és el que compte. El desenllaç sorprendrà l’espectador.
En aquesta zona d’incertesa és on fluctua la pel·lícula, en una impecable ciutat de Ginebra, i contribueix a la reflexió del model de societat que estem construint, on contemplem com un dels països amb una gran flota naval més important és justament Suïssa, que no té mar, i que uns dels grans directius del sector no ha vist un vaixell en la seva vida. Una vida rutinària, els mateixos hàbits, els mateixos recorreguts, sense una espurna de fantasia ni imaginació. Tot per construir un benestar idealitzat. En certa manera, d’un somni a l’europea.
El cop traumàtic que suposa deixar una feina que l’omplia completament en tot el seu temps i energia ens permet també observar la seva família, la seva dona i els seus cinc fills; la més petita, una nena d’uns deu anys, i la resta adolescents o ja adults. En certa manera, ens convida a reflexionar sobre el fet que treballem per tirar endavant la família, però el treball ens alienitza i ens aparta de la família, una família que desconeix l’esforç que suposa gaudir de tots els privilegis amb el que viuen. El cotxe, la piscina, la casa, el mòbil de darrera generació, l’última moda, tot perquè no li falta res a la teva família, tot perquè puguin tenir el que no vas tenir de petit. El protagonista explica en un moment determinat que es va criar al camp i que no hi havia gaire diferència en la forma de cuidar el bestiar que la dels nens, on el maltractament i les penúries eren el dia a dia per a tots.
El món ideal mostrat esdevé una caricatura quan contemplem la veritable naturalesa de cada membre de la família: el fill gran, militar, aparentment obsessionat per les armes; una filla adolescent més preocupada pels selfies, la roba, el pentinat o les ungles; un fill adolescent exigent perquè vol el darrer model del mòbil per aparentar; una dona dòcil i submisa que a l’hora de la veritat no és cap suport quan més ho necessita. Només li queda l’amor incondicional de la seva filla petita, que contínuament cerca la companyia del pare absent a qui admira i estima amb devoció.
L’actor principal és Olivier Gourmet, qui realitza una sublim interpretació, i mostra impassible la seva fortalesa, la falta d’empatia i d’emocions, i també les seves febleses amb una feina no verbal espectacular. Cal reconèixer que ha encadenat, just després, tres actuacions molt destacades com Cartas a Roxanne (Edmond, 2018), Un pueblo y su rey (Un peuple et son roi, 2018), Una íntima convicción (Une intime conviction, 2018), curiosament totes tres basades en fets reals, la qual cosa dona una pàtina de versemblança encara més a la seva interpretació de Frank.
La crueltat amb la que contemplem en què s’ha convertit en Frank ens sacseja quan es mira al mirall, un moment poètic que ens interpel·la sobre el que deu està veient ell mateix i que ens esperona a mirar-nos nosaltres mateixos al mirall. El capità del vaixell que va haver de llençar per la borda el polissó ens retrata perfectament: “Volem sabates, volem samarretes, volem fruita, volem pantalons, volem mòbils…”, ens és igual d’on venen i com s’han recollit o produït. No som tan diferents d’aquests que contemplem a la pel·lícula, és fàcil reconèixer-te o reconèixer algú. En Frank, per sort, té la seva filla petita, això sí, fins que creixi, llavors potser s’haurà de comprar un gos si vol que algú li faci cas.
