La cineasta Julia Ducournau va causar sensació amb la seva òpera prima Grave (Crudo), per la qual va obtenir diversos guardons entre ells el del Jurat Jove al Festival de Sitges. El seu segon treball sota el títol Titane, també s’ha anat posicionant entre les preferides i més esperades d’aquest 2021, especialment gràcies al seu triomf al Festival de Cannes on va aconseguir la Palma d’Or. Aquest hype, però, és una arma de doble tall, ja que es pot esperar molt d’ella i acabar sent quelcom decebedor. Després del seu pas per la secció Perlak al Festival de San Sebastián i pel Festival de Sitges, arriba a les cartelleres nacionals de la mà de Caramel Films.
La trama se centra en un jove que és trobat a un aeroport amb la cara masegada. Afirma dir-se Adrien Legrand, un nen que va desaparèixer fa 10 anys. Per al seu pare, Vincent, això suposa el final d’un etern malson i el porta cap a casa. A la vegada, tenen lloc una sèrie de cruels assassinats a la regió.
El film arranca amb una premissa potent i l’executa amb molta força i violència, que van de bracet d’un llarg pla seqüència que llueix d’una fotografia brillant i una banda sonora que encaixa a la perfecció. Es presenta la situació i al personatge protagonista amb uns moviments de càmera molt audaços i agressius, però a la vegada harmònics, que atorguen una aparença festiva. Ràpidament, elabora una trama elèctrica i violència on tot es desenvolupa explícitament, sense deixar lloc a la imaginació i amb escenes de terror corporal no aptes per a persones sensibles. Aquesta història evoluciona fins a un punt rocambolesc i explosiu que promet emocions molt fortes i que, seguint el rastre de Crudo, denota una direcció ferma i clara.
Ara bé, Titane fa un gir en aquesta narrativa i tendeix a allunyar-se de les directrius inicials, per a transformar-se en un drama realista, amb tocs de fantàstic i gore que discerneix molt de la idea que a l’espectador li pot passar pel cap. Fins i tot canvia el ritme, inicialment és molt frenètic i canvia d’un plànol a altre sense aturar l’acció, per a passar a una història més assossegada, que es va coent més a foc lent i profunditzant més en altres personatges que passen a tenir rellevància. Aquest canvi pot resultar decebedor, però manté una certa esperança cap a un gir on recuperi o vinculi tota aquella essència inicial.
Malauradament, trobo que aquesta amalgama no acaba d’encaixar a la perfecció ni és tan rodona com la seva òpera prima. En aquella ocasió, es tractava d’una cinta molt ben treballada i elaborada, amb molta cura i, en canvi, aquí estem davant un film potent, però que té certs defectes que no la fan la pel·lícula que esperava o que s’ha anat promocionant. No vol dir que no sigui un bon producte, però sí que destacant en altres virtuts que, a priori, no eren les esperades. Funciona com dues pel·lícules molt diferents barrejades en una, on la primera és tota una bogeria i la segona tendeix al convencionalisme.
Cal destacar la importància de la relació entre els seus protagonistes i l’evolució que pateixen tots dos en sentits oposats, però també els vincles familiars i les vicissituds amb els quals cal enfrontar-se al dia a dia. I no menys important el tracte de la dona com a objecte i les situacions i pors per les quals passa només pel fet de ser del sexe femení. Un altre tema candent és el de la recerca de la identitat, no només en la protagonista, també en l’home que no sap gestionar les ferides del passat ni el pas del temps.
En definitiva, es tracta d’un film que deixa de banda els complexos i esbossa valentia, però que acaba resultant frustrant, ja que gaudia de molt potencial i no acaba meravellant. Ara bé, és tot un espectacle estimulant que val la pena tenir en compte, sense esperar allò que s’hagi venut.
Veredicte
El millor: el primer acte té molt potencial, llueix una fotografia impecable i destil·la violència i desimboltura per tots els porus.
El pitjor: l’evolució cap al drama deixant de banda el terror més visceral fan que perdi el ritme i el sentit inicial de la trama.
Nota: 7
