today-is-a-good-day

Tots els vius de Larry Cohen

- Advertisement -

Una parella espera il·lusionada el seu segon fill, arriben a l’hospital, ell s’ha de quedar a la sala d’espera, mentre ella ingressa al paritori, aviat en surt un auxiliar infermer cobert de sang que cau mort al mig del passadís de l’hospital, el pare ho veu i entra a la sala per trobar-se a tot el personal mèdic mort en un bany de sang, la seva muller inconscient a la llitera i ni rastre del nen. Aviat es descobreix la veritat, el seu fill és en realitat un monstruós mutant assassí que volta per la ciutat de Los Angeles.

Amb aquest impactant i esbojarrat inici comença ¡Estoy vivo! un sonat èxit  internacional dels 70. Una pel·lícula impactant a la seva època, per la seriositat amb què es prenia la seva premissa i que en lloc de recrear-se en els atacs i les morts que provoca el nou nat (que n’hi ha unes quantes) se centrava en els efectes col·laterals de l’aparició d’aquest petit monstre: les farmacèutiques intentant amagar que un medicament seu en podria ser el responsable, l’impacte mediàtic a què es veuen sotmesos la parella protagonista, l’impacte que té tot plegat en la parella, etc. Una pel·lícula que fascinaria molts espectadors, entre ells un jove Octavio López Sanjuan, que la descobriria (igual que molts espectadors catalans) gràcies a Àlex Gorina i el seu Klatu Barada Nikto (espai televisiu de TV3 dedicat al cinema de terror) i en quedaria fascinat, fet que posaria la llavor del que molts anys després seria ¡Está vivo! La saga mutante de Larry Cohen.

- Advertisement -

Larry Cohen va ser un director de Nova York que sempre va fer una mica d’outsider de Hollywood, fent bandera d’una llibertat creativa que temia que els grans estudis li tallesin. Una llibertat que li portaria molts de mals de cap, sobretot a l’hora de buscar el recolzament d’una companyia que li distribuís les seves pel·lícules de manera correcta. Warner Bros va ser qui finalment es va fer càrrec de la pel·lícula i amb un gran èxit. Així que la mateixa Warner li’n va demanar una seqüela. Una seqüela, que per mi és molt millor que la primera. Primerament, tot i el seu original plantejament, sempre m’ha fet la sensació que ¡Estoy vivo! es perdia en excessives trames paral·leles i a vegades no acaba de desenvolupar tot el que plantejava, per exemple la subtrama de la responsabilitat de les farmacèutiques en la gestació del monstre. Algunes escenes brillaven amb llum pròpia, com la de la infermera intentant aconseguir declaracions de la mare amb un magnetòfon amagat, però a la vegada quedaven una mica desconnectades de la història principal. En definitiva, tinc la sensació que a vegades a la pel·lícula li falta una mica de cohesió.

- Advertisement -

En canvi ¡Sigue vivo! sap perfectament cap on ha d’anar i hi va a velocitat de creuer. La seqüela arranca amb una escena amb un matrimoni que fa la típica, i molt americana, festa de celebració del  pròxim naixement del seu fill. Una festa on hi assisteix, sense invitació, Frank Davis (el protagonista de la primera part) i on adverteix a la parella que el seu fill té paperetes per ser un nou mutant i que el govern té preparat un escamot per tal d’eliminar-lo tan bon punt neixi. Però en Frank té un pla: juntament amb un grup de metges han creat una mena de cèl·lula clandestina on cuiden i estudien els monstruosos nou nats. Tot desemboca en una espectacular escena en un hospital pres per un exèrcit de policies (de veritat, n’hi ha centenars), en què en Frank aconsegueix treure’n la parella, a punta de pistola, i portar-los a un camió on s’ha habilitat una mena de quiròfan mòbil.

A mi personalment, em fascina aquesta arrancada i es veu més clar, que Larry Cohen sap on vol portar la pel·lícula. No hi falten els moments de reflexió sobre el que vol dir ser pare i les crisis que pateixen els pares del nou nat. Però, en general, tot estar molt més ben lligat. I a més, té la virtut d’acabar la trama en cercle, ja que ara és el nou pare qui es dedica a alertar les parelles que estan a punt de tenir un fill. Llàstima que la pel·lícula no va tenir l’èxit de la primera i la saga va quedar aparcada.

A finals dels 80, amb l’altíssima demanda dels videoclubs de nous títols es va gestar una tercera i última part d’aquesta saga: La isla de los vivos. Amb una arrancada genial: en una nit plujosa una dona pareix dintre d’un taxi a un dels monstres. Una segona escena que m’agrada molt amb un nou pare (l’excessiu Michael Moriarty) intentant defensar la vida del seu monstruós fill en un judici, la pel·lícula dona pas a una delirant trama en què un jutge sentencia que els nens mutants tenen dret a la vida, però per no posar en risc la vida dels conciutadans el millor és abandonar-los en una illa deserta on visquin lliurement. Passen els anys i una expedició científica vol arribar a l’illa per veure com han evolucionat els nens, un nens que ara son mutants de quasi dos metres d’altura. Evidentment, tot acabarà amb els mutants agafant el vaixell científic i tornant a la costa americana on sembraran el caos.

En general, aquesta tercera part es la més fluixa de totes. Tota la part ambientada a l’illa deserta és una mica insulsa. Només l’aparició de Karen Black anima una mica la part final, amb un desenllaç d’un humor negríssim.

Seguint la moda de recuperar pel·lícules dels anys 70, el 2008 es va presentar a Sitges un remake que va quedar, justament, totalment oblidat. La història d’una nova parella que té un fill, d’aparença normal, però en realitat un monstre sanguinari no acaba de quallar ni com a entreteniment passat de rosca ni com a mostra de terror psicològic, i es queda en un terra de ningú.

Sense cap mena de dubte la saga ¡Estoy vivo! és una bona mostra del cinema que practicava Larry Cohen: desenfadat però amb certa crítica social. Desgraciadament Larry Cohen va deixar aquest món el 23 de març del 2019 i aquest llibre conté algunes de les últimes reflexions del mateix Cohen sobre les pel·lícules que havia dirigit, escrit i produït. Però no només tenim declaracions de Cohen que van donant pinzellades del procés creatiu d’aquestes pel·lícules, també hi tenim les declaracions d’actors, compositors, creadors de FX, productors i, fins i tot, dels autors de les novel·litzacions.  A més, el llibre es completa amb un apèndix sobre altres pel·lícules de nens i parts monstruosos: Creepozoides, Prevenge, Bad milo, X-tro, Inseminoid, Profecia maldita, etc. La llista es inabastable.

Tota una feina de rastreig i obtenció de dades per part de Octavio López, tot integrat de manera que la lectura sigui fàcil i amena, que alhora fa que aquest sigui un imprescindible per a qualsevol fan del cinema de terror o del cinema de Larry Cohen.

- Advertisement -
Redaccióhttps://elcinefil.cat/
'El Cinèfil' és un mitjà de comunicació dedicat a analitzar, explicar i difondre l’univers del cinema en tota la seva amplitud. Parlem de pel·lícules, sèries i festivals i també organitzem tot tipus d'esdeveniments relacionats amb el cinema. Ens agrada dir que som una revista en xarxa i en català. En xarxa perquè, a banda del web, també aprofitem les xarxes socials per a difondre i comunicar novetats i reflexions sobre el setè art. I tot plegat ho fem en català perquè és la nostra llengua. Gaudeix i que el cinema t'acompanyi... SEMPRE!

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents