today-is-a-good-day

Tot contra el buit a ‘Free solo’

- Advertisement -

Sempre estem a temps de descobrir o de tornar a veure aquest documental guanyador de l’Oscar 2019. La paret vertical El Capitan que es troba a la vall de Yosemite a Califòrnia és el cap Horn dels navegadors, el K2 dels himalayistes, el Tourmalet dels ciclistes. Un mite de granit, 900 metres de patiment i llegendes.

La via més utilitzada per escalar-ho, The Nose, oberta el 1958 per Warren Harding qui va necessitar 47 dies, desenes de litres de vi i centenars de pitons, és avui la més utilitzada pels escaladors, els quals necessiten 3 dies i 2 bivacs en les petites terrasses naturals de no més d’1 metre d’ample, on passen nits inoblidables, contemplant els estels. Una ínfima part dels escaladors aconsegueix l’ascensió en un dia. L’elit amb sabates de goma intenta batre el rècord de velocitat. Recentment, va passar per sota de les dues hores fita aconseguida per Alex Honnold i Tommy Caldwell, els dos millors escaladors de la vall.

- Advertisement -

L’escalada del “Yos” és una de les més exigents al món. La paret de granit és tan llisa que bàsicament es puja ficant mans i peus a les fissures que fracturen la paret, de gairebé un quilòmetre d’alçada i d’una verticalitat vertiginosa. Fins i tot estan ben assegurats, el buit sota els peus és tan terrorífic i la dificultat de l’itinerari sense marge a l’error, fan que ningú hagi pensat mai  fer-ho sense cordes. Ningú excepte Alex Honnold, heroi com en els temps del rei Artur, d’aquest documental, Free Solo.

- Advertisement -

El “free solo” o “solo integral” és la disciplina més radical de l’escalada: no es permeten caigudes. Només existeixen una desena d’adeptes al món. Els més coneguts són morts en l’exercici de la seva passió. Alex Honnold té 33 anys i ha sobreviscut a la seva gesta: grimpa, sol, sense cordes el monstre el Capitan. Contràriament al que podríem pensar, l’Alex no és un temerari descerebrat. De fet, és la seva increïble modèstia, la seva intel·ligència fora de normes i l’excepcional control de les seves emocions, més que les seves capacitats físiques, que el mantenen viu, i que fan d’ell l’únic escalador que ha pogut assolir aquesta fita que potser ningú podrà repetir o al menys d’aquí a  unes quantes dècades.

Hi ha escaladors tècnicament més forts, com el txec Adam Ondra, l’únic que ha estat capaç d’enfrontar-se a les dificultats de categoria 9c, sabent que el nivell màxim catalogat és el 9b. Però cap d’ells té la força moral i psicològica d’Alex Honnold. Tothom recorda els ascensos molt mediàtics del francès Alain Robert, “L’home aranya”, pujant gratacels sense corda de París a Nova York passant per Dubai y Kuala Lumpur. Repetint el mateix moviment fins arribar a dalt. Impressionant però sense dificultats afegides, sobretot sense passatges imprevisibles. Alex Honnold ha viscut molt de temps a la seva furgoneta per despertar-se als peus dels penya-segats, el seu terreny de joc. El “solo integral” no és un esport com els altres.  Amb la vida a la punta dels dits, literalment.

Quan accepta la presència de les càmeres dels seus amics Jimmy Chin i Elizabeth Chai Vasarherlyi, realitzadors  de Free Solo, en el seu projecte increïble d’ascensió a El Capitan sense cordes, Alex Honnold sap perfectament on s’està ficant. Una potencial snuff movie, aquestes pel·lícules immundes on la mort dels protagonistes, rarament consentida, no és simulada. És clar que en cas d’accident, Free Solo no hagués existit mai. Les imatges haguessin estat embargades per la justícia, potser fins i tot destruïdes. És aquesta posada en perill extrema, palpable, per alguns insuportable que fa la singularitat d’aquest documental i una nova fita en el cinema de muntanya. Amb tota lògica recompensat amb l’Oscar.

Tot i que Alex Honnold es va preparar durant 8 anys, assajant cada seqüencia, repetint cada moviment, amb cordes fins conèixer el recorregut de memòria, aquell dia de juny del 2017, quan decideix, en plena possessió de les seves facultats, passar-se d’assegurança sobre la mort, deixarà a tothom que vegi el documental, glaçat a la cadira. Perquè a més, en el moment en què pren la decisió, els seus amics distribuïts als peus, a la cima i a diferents indrets de la via, no saben que ho aconseguirà. Aquestes pors, aquests plors són nostres en el moment de descobrir les imatges, ja que també hi veiem la desemparança en els rostres dels càmeres-escaladors que gairebé no poden veure el que estan filmant, desesperats per la idea d’estar gravant la seva caiguda mortal.

- Advertisement -
Redaccióhttps://elcinefil.cat/
'El Cinèfil' és un mitjà de comunicació dedicat a analitzar, explicar i difondre l’univers del cinema en tota la seva amplitud. Parlem de pel·lícules, sèries i festivals i també organitzem tot tipus d'esdeveniments relacionats amb el cinema. Ens agrada dir que som una revista en xarxa i en català. En xarxa perquè, a banda del web, també aprofitem les xarxes socials per a difondre i comunicar novetats i reflexions sobre el setè art. I tot plegat ho fem en català perquè és la nostra llengua. Gaudeix i que el cinema t'acompanyi... SEMPRE!

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents