Després de veure la nova entrega de Les tortugues ninja vaig fer un experiment. Vaig ensenyar-li a un nen de primer d’ESO com eren Les tortugues ninja que vaig descobrir jo quan era petit i les vam comparar amb els bitxos verds hipermusculats i vestits amb complements d’allò més estrany. El resulta és ben curiós.
Com tot el que fa Michel Bay els rèptils mutants, adolescents i ninges s’han adaptat als nous temps i s’han espectacularitzat, segons els seus paràmetres d’espectacle, que no és altre que el blockbuster. Pot semblar que dic tot això amb un to pejoratiu i no és així. Tant Ninja Turtles: Fora de l’ombra com la seva predecessora de fa dos anys són productes pensat per a un consum adolescent i com a tal funcionen perfectament. Els quatre protagonistes són l’última tendència i parlen com ho fan els xavals de 13 anys als Estat Units. L’argument no és important. El que és rellevant és que hi hagi un conjunt de personatges/escenes/situacions on les tortugues puguin saltar, fotre puntades de peu i generar moltes explosions.
La nova pel·lícula té un parell d’alicients que fan que els que vam gaudir de la sèrie de dibuixos fa més de 20 anys (!!!) veiem el film amb ulls nostàlgics. La presència de l’alien amb pinta de cervell Krang, el personatge de Casey Jones (l’Stephen Amell protagonista de la sèrie Arrow) i sobretot l’aparició dels sequaços d’en Trinxant Bebop i Rocamassissa convertits en un senglar i un rinoceront. Els personatges generen la mateixa vergonya aliena que provocaven a la sèrie amb la seva barreja d’humor/gag estúpid però funciones com a contrapunt divertit i histriònic que són. A més, igual que la resta de personatges i trames són força fidels a la història i l’esperit original del còmic i la sèrie animada. I parlant de l’esperit i de la nostàlgia el film arriba també en català fet o sigui que en Trinxant i en Rocamassissa no seran Shredder i Rocksteady sinó que conservaran els noms amb als quals els vam conèixer a TV3.
Amb tot, Ninja Turtles: Fora de l’ombra és, com dèiem abans, més un producte de consum massiu per a adolescents que una pel·lícula amb una mínima pretensió de qualitat. No apta per aquells que odien qualsevol efecte fet amb ordinador (GCI) i per aprensius que busquen realisme en un film que va de tortugues (!!) mutants (!!!) i a sobre ninges (!!!!!). Recomanable per devoradors de crispetes amb ganes de passar una bona estona sense plantejar-se debats cinèfilo-filosòfics i que vulguin deixar-se portar.
Veredicte
El millor: Tenir 12 anys o fer-ho veure i deixar-te portar per l’acció i espectacle continus del film.
El pitjor: Cap pretensió més enllà de fer contents els adolescents.
Nota: 6
