Com que m’avorria veient la sisena, i fins ara darrera entrega de la franquícia Misión impossible (Mission impossible – Fall Out, Christopher McQuarrie), i en lloc de relaxar-me i fer la migdiada que es mereixia, vaig decidir inventar-me un petit joc. Vaig decidir substituir el protagonista (i productor) Tom Cruise pel futbolista Cristiano Ronaldo. De cop i volta vaig descobrir que tenien moltes similituds. Evidentment no s’assemblen gens físicament i a més hi ha una considerable diferència d’edat: Cruise té 56 anys i Ronaldo 33. I que tots dos, per les seves edats, estiguin molt ben conservats. Similituds? Com diria en Ronaldo, tots dos són “guapos”, són famosos, tenen diners (joven, guapo y con dinero, qué mas quieres Baldomero), molts i moltes fans, els envegen i molta, molta vanitat, infinites dosis de vanitat. Tots dos han ensenyat o ensenyen pectorals molt ben treballades i tots dos estan entestats en una carrera (perduda) contra el pas del temps. Cap dels dos pensa a retirar-se aviat. Tots dos sembla que els hi agradin les dones però els detractors dels dos ho posen en qüestió. Jo em reservo la meva opinió.
Li vaig posar la cara de Cristiano a l’atrotinada cara de Tom Cruise i em vaig imaginar el futbolista protagonitzant les seqüències d’acció, aquelles que els departaments de publicitat de l’actor diuen que les fa ell, que no necessita doble i que sembla mentida que encara sigui viu, que fins i tot va aprendre escalada i a conduir un helicòpter, i es va ferir en la seqüència del final.
Jo també amb reservo la meva opinió però penso que encara que no necessiti cap especialista a mi m’importa un xiulet (un pito). Tindrà molt més mèrit, és clar, però m’és igual, el que m’importa és que la seqüència estigui ben feta i, en aquest cas he de reconèixer que, com sempre, a la sèrie estan ben fetes. Molt bé per en Cruise! D’escenes perilloses a en Cristiano, només li recordo una xilena que va acabar en gol en un partit de la Champions, però no és un home que prengui gaires riscos, llevat que es pugui considerar un risc anar a jugar a la Juventus.
A la nova Misión Imposible, a en Tom Cruise se li noten els anys a la cara (les males llengües diuen que s’ha operat) i al cos i, és clar em va costar creure’m la seva agilitat i força. Com a actor, penso que ho fa fatal com a les darreres pelis de la saga i que en Cristiano ho hagués fet igual que ell, si no haguera llençat el seu crit de retardat mental de la gala de la FIFA. Cruise no passarà a la història com a un gran actor i queden molt enrere els temps en què guanyava Globus d’Or. Els Oscar només els ha olorat amb tres propostes (nominacions). Les dots com a actor de Cristiano Ronaldo les posa de manifest “tirant-se a la piscina” en alguns partits però aquestes interpretacions només tenen premi si pica l’àrbitre.
I la pel·lícula? Doncs, bé, gràcies. Més del mateix. Les franquícies són així. Seria una missió impossible trobar-li alguna cosa diferent de les anteriors, en essència, és clar. Tot previsible, diàlegs, situacions, coreografia de les lluites, reaccions… Es basa en allò que es va inventar en els serials del cinema mut, “last minute situations” és a dir, totes les situacions portades al límit que es resolen en el darrer segon. Es basa també a fer-ho tot confós, a no explicar res de forma lògica, en diàlegs que volen ser transcendentals i a anar acumulant allò que els experts en màrqueting saben que va funcionar en les altres pelis de la franquícia. La posada en calçador de la Michelle Monagham, amb un marit ximplet, és de jutjat de guàrdia.
En fi, que espero amb candeletes la setena entrega de Misión impossible per veure Tom Cruise desafiant l’edat i espero que Cristiano Ronaldo es jubili bé a la Juventus. Jo prometo que no intercanviaré mai més les seves personalitats i que seguiré fent migdiades al cine com abans de fer aquest invent.
