Ja arriba la tardor i tanquem la temporada d’anime d’estiu amb animes de gran calibre, com l’obra mestra Fumetsu no Anata e (To Your Eternity) o l’absurdament divertida i sorprenentment entretinguda segona temporada de Kobayashi-san Chi no Maid Dragon (Miss Kobayashi’s Dragon Maid) Tot i això, la que més ha destacat, a part de la ridícula i inesperadament avorrida cinquena temporada de Boku no Hero Academia (My Hero Academia) és, sens dubte, Tokyo Revengers, de l’estudi Liden Films.
La trama gira al voltant d’en Hanagaki Takemichi, un jove de vint-i-sis anys que no fa res de profit. De sobte, un dia rep la notícia que la Hinata Tachibana, la seva ex xicota, de la qual en segueix enamorat, ha mort en un accident provocat per una disputa entre bandes. Una d’elles és la Tokyo Manji, també coneguda com a ‘To-Man’, una banda de criminals de la qual en Takemichi n’era membre dotze anys enrere. Casualment, un individu misteriós intenta posar fi a la vida d’en Takemichi i, per causes desconegudes, se li desbloqueja l’habilitat de viatjar dotze anys enrere i poder tornar al present amb els canvis produïts en el passat. És a dir, en Takemichi té l’oportunitat de poder salvar a la Hinata, tot i que res serà tan fàcil com podria semblar en un principi.
La barreja de macarres i viatges en el temps és força curiosa, però tot i que ens recorda altres animes de viatges en el temps com Steins;Gate, Re:Zero o Boku Dake ga Inai Machi (Erased), està molt ben plantejada i sorprèn constantment. A més, el desenvolupament de personatges és fora de sèrie.
Deixant de banda el punt més fort de la sèrie, probablement l’aspecte més fluix sigui l’animació. L’estil intenta apropar-se al manga original, però és massa soft en comparació. Al cap i a la fi la trama gira al voltant de xavals que es trenquen la cara a base de cops de puny, es claven ganivetades i a més d’un li obren el cap amb una barra de ferro. No emociona o impressiona tant com el manga, el qual té moments molt bèsties que en pantalla no acaben de funcionar igual de bé.
D’altra banda l’apartat sonor està molt ben trobat. La banda sonora en general encaixa a la perfecció. A més té dos endings fantàstics i l’opening, anomenat Crybaby, és probablement el millor de la temporada d’estiu, si no el millor del que portem i queda d’any. És una d’aquelles cançons que et posa a to per allò que ha de venir a continuació i, que un cop se t’enganxa, ja no hi ha res a fer, no te la treus del cap ni amb aiguarràs.
En conclusió, Tokyo Revengers és un anime la mar de sòlid que té alguns aspectes per polir de cara a les temporades vinents. Però, tot i això, és una de les grans sèries d’aquest any, atrapa l’espectador i no el deixa anar. De fet, confesso que en tres dies ja l’havia vista sencera i portava setanta capítols del manga llegits. Si l’heu acabada i no podeu esperar que arribi la segona temporada, llegiu el còmic que és una obra mestra.
Veredicte
Agradarà: A tots aquells que els encantin les històries de ciència-ficció que giren al voltant del temps, sense ser massa repetitives.
No agradarà: Als qui les trames lentes, el misteri i les baralles a cops de puny, no els acaben de convèncer.
Nota: 8,5
Enganxòmetre: 9
