En el seu debut, Michael Shanks proposa un exercici de terror conjugal que utilitza el body horror com a lupa per observar la dependència afectiva. Amb Alison Brie i Dave Franco com a parella que fuig a la natura per salvar una relació exhausta, la pel·lícula converteix el paisatge rural en un laboratori on el vincle amorós es distorsiona fins al límit del carnal. L’argument és senzill i deliberadament arquetípic: allunyar-se del món per reconnectar i topar amb una força que corromp allò que creien tenir segur, el propi cos i la idea de ser “dos”. Shanks no amaga el joc: vol que sentim l’adhesiu de l’amor quan es torna tòxic.
La cinta va ser presentada a Locarno 2025 (secció Midnight) i al Festival de Sitges (secció Oficial a Competició). Together s’inscriu en la tradició del terror on es prefereix suggerir al monstre abans que encasellar-lo. El film respira aquell aire de descoberta “festivalera”: idees clares, execució compacta i una fe absoluta que el gènere pot parlar del present emocional sense propaganda. La decisió d’evitar una mitologia sobre explicada, ni regles exhaustives ni un manual de la maledicció. I deixa espai perquè la metàfora treballi sola i perquè l’espectador projecti les seves pròpies ombres de parella.
Després de mudar-se al camp, una parella en crisi posarà a prova els seus límits quan descobreixin una cova habitada per forces sobrenaturals. Després de beure aigua d’aquest lloc estrany, iniciaran una extrema transformació que els afectarà tan física com emocionalment. Un retrat “cronenberguià” de la codependència romàntica que pren el body horror per bandera, deixant que la química entre els seus protagonistes, Alison Brie i Dave Franco (parella també a la vida), traspassi la pantalla.
El motor és la química real entre Brie i Franco està aprofitada amb intel·ligència per explorar la codependència: ell, insegur i a la defensiva; per contra, ella, exhausta i pragmàtica. Quan el relat es torna físic i visceral, el film no busca el fàstic gratuït, sinó una incomoditat que parla de la possessió mútua: qui sosté a qui, qui devora a qui, i què queda quan l’altre es converteix literalment en una extensió de tu. El cineasta injecta humor negre en dosis precises, no per rebaixar la tensió, sinó per subratllar la perversitat de determinades dinàmiques romàntiques: riure, però tot seguit un vol apartar la mirada.
Tècnicament, el film Together està resolt amb un equilibri notable entre efectes pràctics i digitals. S’hi noten la cura i el coneixement d’un director avesat a la postproducció: la carn és carn (cautxú, pròtesis, textures), però també hi ha una manipulació digital superficial que uneix els plans sense trair-ne la materialitat. Aquesta combinació dona versemblança al deliri i evita que les imatges perdin pes específic. El resultat són seqüències que travessen el límit del grotesc amb un control admirable del punt de vista del xoc.
La fotografia d’en Germain McMicking aprofita el bosc i les cases de fusta per construir un espai porós on la llum entra com una intrusa: hi ha racons que semblen respiradors i el paisatge es converteix en una caixa de ressonància de l’angoixa. Per altra banda, la partitura d’en Cornel Wilczek hi suma un pols orgànic, entre el murmuri i la fiblada, que acompanya les mutacions sense explicar-les. En el millor tram, imatge i so s’alineen perquè el cos esdevingui imatge sonora i la metàfora s’entengui sense paraules.
En definitiva, Shanks signa una òpera prima sòlida i efectiva. Brie i Franco hi posen el cos i l’ànima i la cinta troba, entre l’amor i el terror, un territori on la pell i els sentiments s’enganxen amb conseqüències. Together no és només allò que veus: és la sensació d’endur-te-la a sobre quan surts del cinema.
Veredicte
El millor: La manera com el body horror tradueix visualment la dependència emocional.
El pitjor: Un tercer acte que s’accelera massa i sacrifica matisos dramàtics.
Nota: 7
