La associació distribuïdora Cine Asia ha posat les seves pel·lícules a Filmin. Entre elles tenim 28 peces de cinema asiàtic actual que han corregut món i que hem pogut veure a Sitges, Cannes, o Venècia. La primera tanda d’estrenes es pot llegir aquí.
El que més desitjava jo d’aquesta llista, era poder tornar a veure To Live To Sing després de la Quinzaine des Rèalisateurs. Encara recordo estar fent cua a la Malmaison, després de la trobada amb el director Johnny Ma, potser després de quaranta minuts de l’inici dels crèdits, trucant per telèfon estúpidament amb la cara inflada, plorant i corprès d’una manera que no podia comprendre…
El cinema asiàtic de la derrota
Si un problema tenen els grans opus asiàtics recents, és la visió sinistra, cínica. De vegades, l’acompanyament romàntic d’una societat en la derrota és el que ens les eleva i les fa mundials. Ha estat el cas de la guanyadora de Cannes Ladrones de Tiendas sobre els ideals capgirats de la família nipona (clara influència d’Ozu), ho és la tragèdia irressoluble de quatre hores que és An Elephant Sitting Still, pel·lícula pòstuma sobre la manca d’oportunitats a xina, i ho és, en certa mesura, Parásitos.
És un problema de gènere. En aquests casos, el melodrama es fa més creïble. Si bé el to de To Live to Sing és romàntic com el de les anteriors, per contrast a aquestes és més lluminosa, senzilla i per tant sincera, com ho pot ser el drama familiar de The Farewell. I a través del tòpic de la família trencada i l’obstacle del desnonament, ens descobreix un tema de fons tan particular com l’òpera de Sichuan.
“Creiem que aquest art tant ‘de circ’ s’havia esfumat completament, però en aquest grup era ben viva, ells seguien fent el seu dia a dia!”
La pel·lícula es basa en un documental d’un periodista local del 2006, i ficciona la vida dels protagonistes que reciten i reprenen el seu paper (els mateixos protagonistes reals fan de si mateixos com a actors). També s’empra la mateixa casa-teatre que feien servir ells. Canten, lluiten amb llances, fan comèdia: “Creiem que aquest art tant ‘de circ’ s’havia esfumat completament, però en aquest grup era ben viva, ells seguien fent el seu dia a dia!” deia Johnny Ma respecte dels actors.
Metamorfosi en la destrucció
El barri de cases antigues ha quedat envoltat per gratacels, i les excavadores derrueixen violentament les cases dels voltants. Mirant enrere, 2006 sembla un moment de metamorfosi, en el que la bombolla immobiliària xinesa es començaria a inflar i la Xina es derrueix a si mateixa (i la seva identitat) per a sobreviure la crisi.
L’avís de desnonament i expropiació crea moltes tensions dins el grup protagonista, una família que sap que el seu model de vida ja no funciona. Zhao Li, la mestressa del teatre, es troba en una lluita personal per a aferrar-se a l’ofici que porta fent des dels tretze anys, intentant connectar amb la Dan Dan a qui va recollir del carrer de petita i a qui veu com una filla. Un follet – com un fantasma del Nadal passat- apareix entre el trànsit per ensenyar a la patrona que els seus companys ja busquen en secret altres alternatives per a viure. Però de manera heroica, Zhao Li decideix no defallir.
“Volia elevar l’òpera, transmetre al públic el que jo sentia quan era petit”
“Recordo veure l’òpera de petit amb la meva àvia. Se’ls recordava com una mena de Déus. Volia elevar l’òpera, transmetre al públic el que jo sentia quan era petit”, expressa Ma. La pel·lícula viu d’una nostàlgia genuïna en un país on els modes de vida han canviat en menys d’una generació, de l’enfrontament del nou i el vell, i vol ser una celebració malgrat el clima agredolç: assimilant-se la tragèdia a si mateixa com a òpera cap al final del metratge. La pintura que cau del sostre de la casa vella es transforma en pètals d’ametller; la pols es transmuta en aiguaneu; i tota la història de xina seguirà contenint òpera, i l’òpera de la història xinesa serà tan gran que inclourà fins i tot la remor de les màquines excavadores. Grans paraules que commouen fins al plor després d’un rodatge que no perd el ritme i que esclata amb el bellíssim vestuari i estètica del teatre xinès.
El millor: L’esperit de la pel·lícula, des del disseny de producció a l’univers que retrata i com canvia de registre. És una pel·lícula molt diferent escrita des del sentiment de pèrdua.
El pitjor: que acabi sent una pel·lícula minoritària.
Nota: 9,85
