Producció italoalemanya, Tiziano, l’impero del colore és un dels darrers documentals sobre figures de la història de l’art que d’un ja llarg temps ençà ocupen plataformes i televisions, però també les sales cinematogràfiques. Probablement, mai no serà un tipus de producte mainstream, però el fet que no deixin de fer-se documentals dedicats preferentment a artistes del Renaixement i primer Barroc, tot i que també s’hi ha vessat atenció pels pintors impressionistes, entre d’altres, parla d’un consum que d’una manera o altra tampoc és minso. Probablement, en la nostra geografia, les sales Verdi de Barcelona són les que més interès hi dediquen a oferir les darreres produccions.
Miquel Àngel, Leonardo da Vinci, Rafael, Bernini, Vermeer, Caravaggio, entre d’altres, però també Vincent van Gogh, Monet, o el neoclàssic Canova, per no parlar de l’atenció a museus concrets com ara els Uffizi, o els Vaticans, o corrents artístics com abans dèiem amb l’Impressionisme, han vingut a captivar estudiosos i afeccionats per igual amb uns metratges que reflecteixen i informen enlluernadorament sobre llurs objectes d’atenció com mai no s’havia fet. Sovint, aquests documentals aprofiten alguna recent exposició aixoplugada a un museu o palau, el que constitueix en si mateix una doble i fascinant oferta si no és possible el viatge.
Noms com ara Phil Grabsky, David Bickerstaff, Francesco Invernizzi ja sonen entre els cineastes més prestigiosos en aquest mestiere. I també segells com ara Seventh Art Productions, i la seva marca Exhibition on Screen, o la cadena televisiva i plataforma Sky.
De Tiziano a Tintoretto
El documental que ara ens ocupa sobre la figura de Tiziano Vecellio: Tiziano, l’impero del colore, gairebé que se’ns acut com a contraposició a un altre documental imponent, espectacular sobre Jacopo Robusti, dit il Tintoretto: Tintoretto, un ribelle a Venezia, de Giuseppe Domingo Romano. Aquest darrer pintor obria nous temps pictòrics, i Ticià anunciava el final dels seus, potser per això no podia veure ni en pintura –mai no millor dit– Tintoretto. Romano ens retratava un autèntic trencador de tota tradició, dut pel clima manierista i gairebé anunciador de l’élan barroc, “el primer director de cinema, segons s’atreví a dir Jean-Paul Sartre, per l’abassegador sentit homèric de certs quadres seus que fàcilment remetrien a un altre visionari del moment del fet colossal com fou Miquel Àngel“.
El venecià Giulio Boato i la milanesa Laura Chiossone –el primer format en arts escèniques i documentalista de temes diversos, la segona cineasta sovint experimental i amb una comèdia, Genitori quaso perfetti, i alguns documentals, amb formació teatral i estudis de filosofia–, són els responsables d’un documental que ens ofereix un Ticià de carn i ossos, com de fet Tintoretto de la mà de Romano. Produeixen dues productores italianes, Zeta Group (que també ha contribuït amb un documental sobre Tintoretto, Tintoretto. Il Primo Regista), i Kublai Film, i una d’alemanya, Gebrueder Beetz Filmproduktion. Coprodueixen l’omnipresent canal televisiu i plataforma Sky (directament rere de l’esplèndid documental de Romano sobre Tintoretto), i l’alemanya ZDF. El canal ARTE francès i la Direcció General de Cinema i l’Audiovisual del Ministeri de Cultura italià hi col·laboren.
Informació i dramatització
Som davant d’un material molt dinàmic on es combina amb constant interrelació la informació que atorguen un seguit d’especialistes, historiadors de l’art o escriptors italians, alemanys i algun espanyol i artistes omnímode com ara Jeff Koons, amb recreacions dramatitzades amb models i actors que reforcen alguns dels arguments vessats, junt amb imatges de bon nombre d’obres del pintor in situ o a museus, palaus o col·leccions privades. Tanca el còctel un seguit de vistes de Venècia espectaculars, on Ticià es va formar eminentment. Entre la cort dels ponents que ens fan conèixer Ticià trobem Francesca del Torre, Sylvia Ferino-Padgen, o Patrizia Piscitello, Bernard Aikema, Tiziana Plebani, Amina Gaia Abdeliuahab, la historiadora Francesca Malagnini i, fins i tot, el director del Museu d’El Prado, Miguel Falomir, així com l’escriptor Giorgio Tagliaferro.
Des de Cadore, prop dels Alps meridionals, Ticià, nascut entorn del 1480-85, emergeix en un moment de veritable pujança econòmica de la República. En despuntar en el dibuix, i provinent d’un substrat benestant, el propi dels notaris i administradors de sa família, els Vecelli, Ticià és enviat per un seu oncle al taller de Giovanni Bellini, a Venècia. La generació de Bellini és la de Verrochio, Ghirlandaio o Perugino, tots referents dels pintors del Cinquecento, al capdavant dels quals trobem representants venecians com ara el mateix Ticià, Giorgione, Sebastiane del Piombo o Lorenzo Lotto.
El pintor hauria pogut seguir la carrera notarial de son avi, però va elegir decididament l’art de la pintura, la qual cosa no ha de fer creure que fos un bohemi. Contràriament, li assistia un esperit pràctic; va establir un taller de pintura, amb deixebles i col·laboradors –àdhuc són germà Francesco– que l’ajudaven en els encàrrecs, i paral·lelament mantenia un negoci tèxtil a Venècia que li assegurava importants ingressos. Fou home ambiciós, que s’autopromocionava permanentment; triomfador ben aviat amb els encàrrecs del Palau Ducal i de la ciutat de Venècia, l’església inclosa, va passar a ser requerit pels condottieri i senyors de les ciutats del nord d’Itàlia, i després ràpidament a atendre encàrrecs vaticans de l’Emperador Carles V i de son fill Felip II. A banda el cèlebre retrat de 1548 del primer a cavall amb una armadura espectacular, amb motiu de la victòria imperial a la Batalla de Muhlberg, exposat a El Prado, també són admirables les dites “Poesies” mitològiques segons Ovidi, per al segon.
Però molt abans d’això, després de la notòria “Amor sacre i amor profà” de 1514, actualment a la Galeria Borghese, Ticià va fer “L’Assumpció de la Verge”, el 1516-18, per a la Basílica de Santa Maria dei Frari, on roman, temple franciscà on així mateix descansa el pintor. Aquest oli sobre taula, obra de joventut, fou el qui el va encimbellar definitivament, amb un ús del vermell a les zones fosques que va impactar per denotar fins i tot en la negror un cert grau de lluminositat.
Virtuós del color
Home virtuós en el domini venecià del color i en atorgar una lluminositat excepcional, per damunt del dibuix –inclinació aquesta més florentina– puix que els seus contorns s’esvaneixen, fou admirador dels clàssics de la literatura grega, de què prengué referents, sense arribar al grau intel·lectual de Leonardo. El seu art va atendre les composicions mitològiques i bíbliques, a voltes amb elements pagans dins d’aquestes darreres, a banda dels cèlebres retrats que parlen vivament dels protagonistes i denoten la seva capacitat d’observació psicològica. Ja de ben jove va trencar amb les composicions tradicionals per tal de desplaçar personatges, crear interessants geometries, i situar d’altres figures i objectes tradicionals a llocs inesperats. Aviat s’hi percep un élan nou, enèrgic, amb força moviment palès o latent, i un cert sentit de misteri que hom diu manllevà de Ghirlandaio.
Amb belles imatges de sa muller, Cecília Soldani –recreades per l’actriu Jessica Piccolo Valerani–, que tot apunta que li va servir de model al llarg de la vida en comú en percebre’s el seu rostre a molts dels seus quadres, abans de morir el 1530 en infantar Lavínia, el documental també para compte del pla afectiu de l’artista. Hom apunta la devoció que sentia per l’esposa –la seva bellesa queda reflectida en la freqüent sensualitat evident a l’obra del pintor–; i després per la seva filla, que també sembla va ser model com a Verge Maria infant al quadre “La presentació al Temple de la Verge Maria”.
Ticià, que ja havia patit una gran depressió per la pèrdua de Cecília, va haver d’afrontar la pèrdua de la seva filla Lavínia el 1560, el mateix any que sembla també va perdre el seu germà i també pintor i estret col·laborador Francesco Vecellio. Pocs anys abans, el 1556, ja havia perdut el seu amic Pietro il Aretino, intel·lectual molt influent en l’alta societat de Venècia els escrits del qual anaven a missa a l’hora d’encimbellar o ensorrar qualsevol artista amb aspiracions dins i fora de la ciutat; molt devia Ticià a aquest home, puix que el va ajudar a contactar amb la societat vèneta, i li va fer via cap al nord d’Itàlia, el que després el dugué al Vaticà i al minimíssim Emperador. El mateix Carles V, el qui esdevingué el seu principal client després que inicialment no parés compte en ell car no era gran afeccionat a l’art, també finava el 1558. Totes aquestes pèrdues van colpir profundament l’ànima de l’artista, la paleta de colors del qual va anar experimentant un progressiu enfosquiment abans que, finalment, la pesta se l’endugués a la probable edat de 99 anys, el 1576, una pesta amb què s’obre el documental a tall precognitiu amb la visió nocturna dels canals, recurs metafòric usat abans per Romano al seu esmentat documental sobre Tintoretto. Bon exponent d’aquesta negror és el seu darrer quadre, La Pietà, que és a la Galeria de l’Acadèmia de Venècia, pràcticament monocrom, sense gairebé res a veure amb els seus brillants i subtils vermells, grocs i blaus que l’havien caracteritzat.
Tiziano, l’impero del colore esdevé una oportunitat única per aprofundir en un home cabdal al panorama de la pintura del seu temps; un home pràctic, amb gran sentit del negoci tot i la seva sensibilitat, que va saber promocionar-se i expandir-se a un milieu extremament competitiu i difícil. Potser per això, quan hom li va proposar Tintoretto com a alumne, va veure un perill per al seu taller i negoci. El jove Robusti, provinent d’un substrat menestral ben diferent de l’ennoblit de Ticià, aviat va demostrar un atreviment inusitat, i s’erigí en veritable trasbalsador amb les seves composicions ja manieristes i en certa manera contenidores del Barroc que vindrà, dramàtiques i emotives, amb un ús dels colors de paleta obaga veritablement revolucionari. Era d’esperar que Tintoretto no ho tingués fàcil –el seu caràcter agre no ajudava–, i Ticià va posar el seu gra de sorra perquè fos així. El documental no en parla d’aquest afer, això no obstant, no treu els mèrits evidents d’un dels grans pintors d’un Renaixement pictòric el qual ell mateix va contribuir a enaltir-lo per després anar tancant-lo davant nous corrents com ara el de Tintoretto que es precipitaven.
