En una situació actual cinematogràfica on el gènere “acció” té incomptables títols amb una infinitat de trames, dur a terme un film que tingui prou èxit per destacar, ha de tenir una combinació perfecta entre bones escenes plenes de tirs, mort i explosions, i alhora, un guió prou bo per trobar-les realistes. No és el cas de la nova pel·lícula de Martin Campbell, The Protégé.
Aquesta tracta la història d’Anna (Maggie Q, la mítica Nikita), una assassina a sou letal i implacable, que va ser rescatada i entrenada quan era una nena pel Moody (Samuel L. Jackson), un assassí llegendari. Quan és brutalment assassinat per una malvada màfia capitanejada per Rembrandt (Michael Keaton), Anna jura venjar-se.
Fins aquí tot sona com la típica història de venjança que utilitzen moltes pel·lícules d’acció. Podria haver arribat a ser un arc de personatge simple que aprofundís en la relació alumna-mestre, fins al punt de trobar creïble una possible venjança. En canvi, en aquest cas, tenim una protagonista insulsa, que no mostra ni un indici de pena pel seu mestre, ni li dedica cinc minuts de llàgrimes. El troba mort a casa seva, ens mostra als espectadors una absència emotiva, i de sobte es dirigeix al cotxe per iniciar un pla de venjança sense cap ni peus.
D’altra banda, les escenes d’acció, tot i veure’s una clara implicació material i de pressupost, la majoria es redueixen a resolucions típiques on abunden els forats de guió i on ens preguntem per què els dolents són tan ximples; i alhora, fores de camp on l’espectador no entén la teleportació de la protagonista d’un lloc a l’altre.
El film, com de costum actualment en el gènere, intenta apropar-se a pel·lícules d’èxit, fins a arribar al punt on crida l’atenció la falta de creativitat a la trama. Plot twists molt previsibles sense cap mena de bon tractament ni preocupació per la incoherència que presenten.
Aquesta pel·lícula és l’exemple perfecte d’un director que creu que ha trobat la fórmula per guanyar espectadors amb aquest tipus de cinema, on posa tots els diners a ubicacions, explosions i un llistat d’actors molt coneguts; no dedicant un mínim esforç al guió.
Amb això, ens deixa un film pobre, on el sense sentit abunda per tot arreu, on tenim uns personatges que no ens criden l’atenció sense importar-nos si viuen o moren, i amb una trama que no s’entén ni havent-la acabada. El film perfecte per les persones que simplement volen veure lluites i tirs, sense cap mena de sentit, o bé per les persones que es volen dedicar al Setè Art i volen aprendre el que no s’ha de fer en una pel·lícula d’acció.
Veredicte
El millor: el personatge de Michael Keaton com a Rembrandt, tractant-se del paper que l’actor sempre fa (i sempre funciona); i la seva escena estrella amb la Maggie Q, fent una clara referència a Mr. and Mrs. Smith.
El pitjor: la protagonista, i tota la història de venjança que gira entorn d’ella.
Nota: 3
