En temps de xarxes socials, d’opinions i rèpliques vesades sense cap mena de reflexió ni matís, i de necessitat d’onejar alguna bandera ideològica o altra, Sally Potter només necessita 70 minuts per deixar-ho tot en evidència. La directora britànica construeix a The Party una mostra representativa de la classe alta del país (extrapolable a tants altres) i no fa distincions a l’hora de criticar i ridiculitzar perfils i situacions que de ben segur podem identificar. El punt de partida és un sopar que celebra Janet, a qui han nomenat ministra de sanitat, i que compta amb una sèrie de convidats força diferents entre ells: April i els seus cínics aires de superioritat, el seu marit guaridor i naturista Gottfried, la peculiar parella formada per Martha i Jinny, i el jove i espitat executiu Tom. Les desavinences són evidents des del primer minut, però tot comença a trontollar de veritat quan Bill, marit de Janet, fa una impactant revelació. A partir d’aquí The Party es desferma.
Sally Potter dibuixa personatges expressament estereotipats, predestinats a xocar per la seva obstinació a no moure’s de la posició que se suposa que han d’ocupar. Però el que fa la pel·lícula és demostrar que en el fons són tots iguals, i que les seves ideologies o sentències vitals són tan sols una superfície amb la que pretenen diferenciar-se. No és casualitat que Sally Potter hagi rodat The Party en blanc i negre, ja que visualment ens presenta els personatges de forma homogènia, sense distincions que els facin diferents. Com si la directora els digués que no mereixien aparèixer en color, perquè en realitat representen diferents tonalitats del mateix gris. No és que haguem d’estar més d’acord amb uns o altres, sinó que tots acaben sent personatges totalment hipòcrites i pretensiosos; façanes que a poc a poc es van esfondrant per deixar a la vista una paret qualsevol més.
Per la seva premissa, The Party remet principalment a dos grans referents: Celebración, de Thomas Vinterberg, i El Ángel Exterminador, de Luis Buñuel. Ambdós, títols enfocats a treure les misèries de la classe alta quan es veu atrapada, i traient profit de l’especial significat –i gràcia, tot sigui dit– que suposa que problemes com aquests afectin persones suposadament intocables. En el cas de The Party, Sally Potter treu el seu costat més britànic i es cola entremig de la fredor escandinava i el surrealisme del director espanyol, banyant la història d’un humor negre carregat de mala llet. Aquest element queda realçat per un ritme narratiu enèrgic, on cada nova revelació i cada nou escenari no fa més que alimentar la diversió que suposa veure aquests personatges cada cop més despullats. El més significatiu és que la majoria no deixen de ser conflictes mundans, fins i tot els mateixos d’adolescents.
Sally Potter planteja The Party amb una posada en escena pràcticament teatral. Mai sortim de la casa on té lloc la suposada festa, i tan sols ens movem per les diferents estances per acompanyar els personatges quan aquests se separen. No obstant això, la directora britànica sap moure i situar la seva càmera per definir cada personatge i situació. Des dels primeríssims primers plans a un incòmode Timothy Spall, fins els contrapicats quasi deformadors que profereix a un Cillian Murphy passat de voltes. De fet, l’estat de gràcia de tot el repartiment és una part essencial de The Party, amb menció especial a unes brillants Kristin Scott Thomas i Patricia Clarkson. Tots ells, completament entregats a uns personatges cada vegada més superats per les diferents situacions.
La sensació és que Sally Potter es pren The Party molt seriosament, però que a la vegada això li permet anar fins on vulgui en la seva mirada satírica i corrosiva. La directora fins i tot es permet el luxe de reservar-se un gir final un tant efectista per posar la cirereta al seu pastís. Però el cas és que funciona, perquè en aquell moment la història ja no va d’ideologies confrontades, sinó d’éssers humans que han tret el seu instint més passional i impulsiu. El somriure malèvol amb què ens deixa la pel·lícula així ho certifica. Tot i que segurament està destinada a passar desapercebuda, The Party és un retrat necessari de la societat actual que val la pena degustar. De ben segur que ni els seus protagonistes, ni les seves situacions, resultaran alienes a ningú.
Veredicte
El millor: El seu humor corrosiu no fa distincions i quan dispara apunta a absolutament tothom.
El pitjor: Els seus 70 minuts passen com una exhalació.
Nota: 8
