Després de l’èxit inesperat del macabre documental Don’t f*ck with cats, Netflix continua apostant per la indignació que produeix el maltractament felí, i aquest cop ho fa amb una història (sorprenentment) encara més enrevessada que l’anterior. Si a Dont f*ck with cats es mostrava la capacitat d’Internet per fer el bé, a Tiger King ens trobem tot el contrari: l’increïble espiral d’odi i venjança que poden arribar a provocar les xarxes socials en l’afany de protagonisme. I tot això, embolcallat d’un aire a l’Amèrica profunda d’en Cletus dels Simpsons que a vegades et fa dubtar si els Estats Units estan formats només de personatges caricaturescs esperant els seus 15 minuts de fama. T’atreveixes a entrar en aquesta inacabable espiral de violència i sense-sentits?
Més estrany que la ficció
“¿Què coi estic veient?”. Aquesta és, segurament, la frase que més ha sonat al cap d’aquells que hagin vist els set episodis que conformen la docusèrie Tiger King. La història comença amb un resum necessari del final d’una disputa de més de cinc anys entre “Joe Exotic”, un redneck d’Oklahoma propietari d’un zoo de tigres i d’altres felins salvatges i Carole Baskin, activista en lluita contra el contraban i maltractament d’aquests animals; que va acabar amb un intent d’assassinat i l’engarjolament del primer. Encara que aquest resum pugui semblar un gran spoiler, que el titular no et faci perdre de vista tot el que s’hi amaga a sota. El relat continua amb els inicis d’en Joe en la seva carrera com a director d’un zoo felí, reclutant expresidiaris fidels a la seva persona per ajudar-lo a mantenir el zoo. Aquest excèntric personatge va forjar la seva carrera creant un dels recintes més grans de tota Amèrica del nord en un petit poble perdut de la mà de Déu. Tot això, fins que Carole Baskin va posar-lo en el punt de mira, assenyalant-lo com un dels grans maltractadors de tigres del país, i va començar diverses campanyes i protestes a través de les xarxes. Aquest és el punt de partida que desencadena tota una successió de fets cada cop més estrambòtics: des de triangles amorosos que acaben amb bodes polígames, restaurants amb menjar caducat, candidatures a les presidencials del país, reality shows fallits, amenaces de mort a través de canals de Youtube i vídeo-clips country d’un xaró que tira enrere.
Però la cosa no acaba aquí. El documental ens posa en el context d’aquest submón tigrat que és el negoci dels zoos privats als Estats Units i retrata els principals competidors del sector, que acaben de dibuixar unes subtrames que perfilen el més boig dels quadres surrealistes. En definitiva, els girs de guió de Tiger King són dignes de Shyamalan, i cada capítol embolica més una troca que t’atraparà fins al final dels crèdits de l’últim capítol.
L’alegria d’odiar
Què seria d’una bona trama sense uns personatges complexos i ben definits? Sens dubte, Tiger King ens defineix un ecosistema de personalitats egocèntriques amb tantes capes que és difícil no caure rendit als seus peus. Tots amb les seves morals esbiaixades i objectius obscurs que fa que els acabem odiant, però revestits d’unes peculiaritats tan extravagants que a la vegada els fan irresistiblement entranyables. Aquest estira-i-arronsa entre l’odi i l’amor pels personatges és precisament el motor que tira d’aquesta història i el que la fa única i irresistible.
No se’n salva ni un: mentre uns utilitzen els tigres com a reclam sexual, els altres profereixen drogues als seus treballadors toxicòmans per retenir-los i secundaris que reparteixen un gran nombre de punyalades per l’esquena a tort i a dret. Fins i tot la que, a priori ha de ser la bona de la pel·lícula, Carole Baskin, l’activista que vol acabar amb el tràfic d’animals salvatges, acaba transformant-se en una espècie de monstre que d’alguna manera o altra, desitges que tampoc s’acabi sortint amb la seva. Tot és tan boig que, al final, la persona més normal de tot el documental és el magnat de la droga en el qual es van basar per crear el personatge de Tony Montana a “Scarface”.
Only in America
Segons el panell de Nielsen —el qual estudia el comportament de consumidors— Tiger King va tenir més espectadors que la segona temporada de Stranger Things als Estats Units. Potser serà l’efecte COVID-19 o simplement la morbositat de veure-hi una societat en decadència quan es miren al mirall, però el fet és que el país s’ha bolcat amb cos i ànima a l’estrena de Tiger King. No hi ha dubte que s’ho han pres amb molt d’humor, ja que les xarxes s’han omplert de mems que fan referència a la sèrie, de detractors i seguidors de Baskin i de conspiranoics que encara van un pas més enllà. Una nació més unida per un programa de televisió que per una pandèmia, i a mi em sorgeix el dubte de saber si n’estan orgullosos, si s’hi senten identificats.
Més enllà de l’allau d’entreteniment que representa el documental, no s’ha de perdre de vista que aquí els únics que hi surten perdent són els animals. El documental esmenta diverses vegades el fet que a EUA existeixen més grans felins dels que hi ha en llibertat arreu del món. Una obsessió malaltissa que comparteixen moltes persones d’aquest país, i que han creat lobbies per intentar frenar lleis contra les pràctiques que apareixen a Tiger King. Però el tiet Sam és més fort, i és que, com és ben sabut, la llibertat de l’Americà sempre prevaldrà per sobre del de cap altre ésser viu que tingui la desgràcia d’arribar al seu territori.
Veredicte
Agradarà a: A qui no?
No agradarà a: A dia d’avui no em puc imaginar el perfil de persona que es pugui avorrir veient-lo.
Enganxòmetre: 10
Nota: 9