Hannah Arendt, politòloga i filòsofa jueva, va definir el concepte banalitat del mal per referir-se al que va passar a l’Alemanya de Hitler, particularment, a la decisió final d’extermini dels jueus. Per Arendt l’única forma d’entendre l’holocaust estava en el fet que molts individus van decidir obeir les normes del sistema sense qüestionar-se les conseqüències dels seus actes.
The Zone of Interest (La zona de interés) posa ara imatges a aquesta teoria d’una forma demolidora. El film de Jonathan Glazer, que va guanyar el premi del Jurat del passat Festival del Cannes, ens presenta el nazisme des de dins, des del punt de vista de qui executava les ordres i tancava els ulls al que estava provocant. I de Cannes als Oscars. El film va rebre 5 nominacions i es va endur els premis a la Millor Pel·lícula internacional i Millor so. Després del seu pas pels cinemes arriba a Filmin aquest 10 de maig.
The Zone of Interest: Impossible no ser còmplice de la mort
Els protagonistes de The Zone of Interest són Rudolph Höss, primer comandant del camp d’extermini d’Auschwitz, i la seva família. El film dedica íntegrament el seu metratge a mostrar-nos com era la seva vida en el seu xalet adossat als murs de la mort. En el fons, la zona d’interès és un terme nazi que es refereix al perímetre al voltant dels camps de concentració, allà on tenien les cases els soldats, allà on passa l’acció del film. Assistirem a les seves festes, a l’educació dels seus fills, a la cura del seu jardí, a les seves diversions com la pesca o la natació.

La banalitat del mal en aquest film s’aprecia en petits comentaris i gestos dels protagonistes. Consisteix a estrenar abrics de pell que pertanyien a presoneres jueves, trucar a la teva dona per explicar-li que t’han ascendit a la feina (tot i que el nou lloc de treball impliqui assassinar 700.000 jueus) o passar una divertida tarda a la piscina amb vista a la xemeneia del forn crematori. Perquè el més sorprenent del film de Jonathan Glazer és que la mort, el dolor, són absents al film. Però també hi són molt presents, d’una forma subtil i colpidora. Sobretot en l’àudio i el fora de camp.
Mentre veiem les estampes del dia a dia de la família Höss no pararem de sentir guàrdies cridant i disparant, gossos bordant, crits dels presoners i, últim però no menys important, l’insuportable so dels crematoris. Una ominosa banda sonora que es fa encara més palpable a la nit, amb les resplendors del foc i que entren per les finestres. Impossible no ser còmplice de la mort.
La maldat de ben a prop
Jonathan Glazer parteix de la novel·la homònima de Martin Amis (que també s’havia acostat a aquest tema a La flecha del tiempo) però canvia l’estructura de monòlegs del llibre per una posada en escena més de sitcom, convertint els espectadors de The Zone of Interest en testimonis de les alegries i tristeses d’aquesta apàtica família nazi aliena i, al mateix temps, alienada per aquest ambient cruel de mort que dissimulen i creuen poder obviar. Un joc que no hauria estat possible sense la complicitat d’un repartiment conscient del subtext sonor present a les seves interpretacions.
En especial destaquem les presències de Sandra Hüller, brillant protagonista d’Anatomie d’une chute (Anatomia de una caída) que ha declarat que va sentir ganes de vomitar després de llegir el guió de The Zone of Interest, i Christian Fiedel, esplèndid en el seu paper de l’apàtic director d’Auschwitz obsessionat a fer la seva sanguinària feina amb excel·lència i pulcritud.
Un nom a tenir en compte
Glazer, com a visionari i reinventor dels gèneres, mèrits que ha demostrat a cintes com Birth (Reencarnación) o Under the Skin, posa en joc un altre element: la banda sonora. Per un costat ha treballat amb Johnnie Burn, un dels millors dissenyadors de so de Hollywood, per crear un paisatge sonor de l’infern present al 100% del metratge del film. Per altra, la compositora Mica Levi posa una mínima banda sonora plena de sons tel·lúrics que assalten les imatges. Levi també ha compost la música final dels títols de crèdit: una peça fantasmagòrica, inhumana. No trobarem cap tema més terrorífic des de l’Ave Satani de Jerry Goldsmith.
Si la més famosa el·lipsi del cinema, la del 2001: A Space Odyssey ens transporta en un segon de la prehistòria al futur… A The Zone of Interest trobem una el·lipsi infame que ens porta des del vòmit de capità Höss a les vitrines de l’actual museu d’Auschwitz. Un salt temporal que busca una lectura contemporània, que ens permeti aprendre de l’holocaust ara, en el futur figurat del film. Perquè banalitat del mal també és mirar a un altre costat quan el govern d’Israel dispara a civils o bombardeja universitats.
Veredicte
El millor: la ironia i el dolor originats a partir del diàleg que es genera entre l’on i l’off del film.
El pitjor: que malgrat ser un film fascinant requereix la voluntat de l’espectador per entrar en la proposta del director.
Nota: 10