The Wonderland és el regal de Nadal que ens fa el director de Doraemon i Shin-chan. El dia del seu aniversari, l’Akane se’n va a veure a la seva tieta, quan de cop del soterrani en surten un alquimista i un follet que li diuen que és “la deessa del vent verd” que pot salvar el seu món d’una sequera que els empobreix i està esvaint els colors de la natura. Després de travessar el teixit de l’espai-temps (literalment caminant per sobre del “teixit” de l’espai-temps) els quatre recorreran un món ple de colors damunt un escarbat (el Volkswagen) fins a acabar restablint el cicle de la pluja.
Tot i que és completament diferent, s’hi manté l’essència de les últimes pel·lícules de Keiichi Hara i demostra la seva experiència tècnica. Colorful i El Verano de Coo arranquen d’una tessitura pessimista per fer trobar al protagonista l’empenta necessària per seguir endavant. The Wonderland ens parla bàsicament sobre una nena melancòlica a la que han de forçar literalment a tenir una aventura a través del clixé de “the chosen one” per a que s’animi. Ni ella pot resistir la crida de l’aventura, ni el context original era de per si fosc: tot el contrari, el viatge l’ajuda a adonar-se que el seu món natal és meravellós i que si es té dificultats per apreciar-ho, sempre es pot trobar un altre ritme, un altre tren de vida, un punt de vista més net, com tenen els habitants de Wonderland, que quan van descobrir la indústria i el progrés, van decidir que no els necessitaven.
És, sense dubte, una pel·lícula buscadament naïf, que assumeix que es mou amb excuses narratives vagues, ja reconegut pel personatge de la tieta Chii que rep la fantasia amb sornegueria i sense buscar-li massa sentit quan un portal a un altre món apareix al llindar del seu soterrani. Encara amb il·lusió fa bromes sobre el viatge de l’heroi a la fantasia i no perd l’ocasió d’enganxar-se a l’equip.
Tot això fa que de vegades no puguem veure la pel·lícula com a res seriós, però, és clar, Keiichi Hara està passant un moment de pas a la vellesa, quan un perd les ganes d’enfadar-se amb el món i desitja més aviat tornar a la infantesa. The Wonderland és aquest instant de regressió. També amaga els homenatges als manga que Hara ha llegit a la biblioteca de la botiga de la Chii, donant gràcies a Bryan Lee O’Malley per la seva obra (Scott Pilgrim contra el Mundo) en una portada, la Sin City de Miller o la seva Colorful.
The Wonderland és una pel·lícula que gaudeixes més sí penses menys. Clarament el millor que pots fer es deixar-te endur per la banda sonora (remarcablement variada) i pels constants i colorits canvis d’escenari. És una història de baixa exigència, que de tant desacomplexada, es torna autoindulgent. I aquí cal, és clar, demanar comptes als guionistes per la manca de profunditat emocional, perquè la lògica d’un guió escrit intuitivament no sempre funciona: perquè el dolent és confusament dolent només per la seva cara lletja (i perqué al seu voltant sona la marxa imperial), perquè el Deus ex Machina ni tan sols s’entén a la primera, perquè a moments l’excusa narrativa es redueix a alguna cosa tan anecdòtica com un jersei vermell.
I entenem, és clar, que la clau de la lògica d’aquest país de les meravelles és que el poble que han de salvar viuen de la llana i dels pigments. Una vida senzilla i envejable. Sense ganes d’enfadar-se. Senzillament un guió de novel·la lleugera; i tova i baixa fantasia. Cap dels anteriors és un tret negatiu. Ho trobareu sovint a l’anime. El món de Harry Potter està basat sobre tova, baixa fantasia. Però és clar, Rowling treballava les emocions.
Veredicte
El millor: el primer punt de contacte amb la fantasia i l’embranzida que agafa a partir del minut quaranta cinc, on ja sovintegen els canvis d’escenari i les dues hores ja comencen a fer baixada.
El pitjor: la lleugeresa general del guió, que malgrat travessar tot un regne de dalt a baix, no té cap ganes de capficar-se en un viatge emocional.
Nota: 6
