Qui s’hagi mirat la tercera temporada de The White Lotus a Max sabia perfectament què buscava i què s’acabaria trobant. Un repartiment de rics blancs privilegiats sobre els quals se’n fa sàtira social a través de la seva estada en un dels ressorts de luxe de la cadena White Lotus. Aquest cop, la destinació era aquell país on la gent viatja per “trobar-se a si mateix”, Tailàndia, l’espai ideal per elaborar la temporada més introspectiva que mai.
Una fórmula repetitiva
La fórmula que utilitza Mike White continua sent la mateixa, tant pels arquetips de personatges que presenta – sempre arriben tres grups que serveixen per examinar la dinàmica familiar, la de l’amistat i la de la parella -, com per l’estructura narrativa, amb un cadàver a l’inici que serveix de McGuffin per mantenir-te enganxat fins al final per saber qui serà. La sensació de déjà-vu, per tant, és força inevitable, i s’acaba fent encara més evident quan el ritme és lent.
I és que la tercera temporada de The White Lotus és més aviat tediosa, amb trames que avancen molt a poc a poc i, fins i tot, escenes força innecessàries que repeteixen idees ja presentades. La majoria d’episodis sembla que només estan preparant el terreny per un final apoteòsic (que ho és força sense ser res espectacular) i potser no calia que n’hi hagués vuit quan es podria haver explicat el mateix amb sis o set, com en temporades anteriors.
El ritme pausat, però, respon a una voluntat d’aprofundir més en els personatges i tractar temes més espirituals, que és el que diferencia aquesta temporada. White domina a la perfecció la creació de personatges, tant bondadosos com menyspreables, i tot i repetir arquetips ens segueix sorprenent amb les seves diferents capes que els porten cap a llocs que en un principi no hauríem esperat, com en el cas del Saxon, interpretat per Patrick Schwarzenegger.
Repartiment de luxe
El fill d’Arnold Schwarzenegger és només una de les moltes estrelles amb les quals The White Lotus pot comptar en un repartiment on brillen especialment un inspirat Jason Isaacs, una icònica Parker Posey, uns magnífics Walton Goggins i Aimee Lou Wood i una Carrie Coon que al darrer episodi es marca un emocionant monòleg que li hauria de valdre la nominació als Emmy.
Però el repartiment no és l’únic aspecte on es fa evident que la sèrie compta amb un pressupost cada vegada més elevat. La fotografia és més impecable que mai, la banda sonora continua dotant la sèrie d’una gran personalitat (tot i haver substituït la meravellosa melodia de la introducció de les dues primeres temporades) i el disseny de producció et trasllada de ple en aquest ressort de Tailàndia. Tot treballa en consonància per crear una atmosfera molt absorbent. Dit en altres paraules, les “vibes” de la sèrie són immaculades.
Crítica al materialisme
Aquesta ambientació tan cuidada acompanya magníficament la temàtica d’aquesta temporada: una crítica a la falta d’espiritualitat d’Occident. Tots els personatges mostren una incapacitat de deixar anar, tant d’allò material com dels traumes del passat, i busquen el plaer instantani com una fugida endavant per no mirar-se a si mateixos.
En aquest sentit, els discursos budistes són un contrapunt molt interessant davant de frases tan divertides com “Necessito una pastilla per relaxar-me perquè m’estressa fer-me un massatge” o tan tristes com “Preferiria morir abans que viure sense privilegis”. Totes dues són del personatge de la mare de la família, que representa a la perfecció aquest materialisme occidental incapaç de connectar ni amb l’entorn ni amb un mateix (alhora que aporta bones dosis de comèdia).
Perquè encara que la sèrie comenci a fer-se repetitiva i la temporada sigui més lenta del que caldria, The White Lotus manté la capacitat d’equilibrar la comèdia satírica amb idees profundes i punyents embolicades en una moderna tragèdia grega. Potser per la pròxima temporada li podríem demanar més girs inesperats al llarg dels episodis sense reservar-los gairebé tots per l’últim episodi, però ens conformarem que mantingui aquesta qualitat allà on sigui que ens porti el següent viatge.
Veredicte
Agradarà: als fans de la fórmula de The White Lotus.
No agradarà: als que ja se n’estiguin cansant i als que necessitin molt de ritme per no avorrir-se.
Enganxòmetre: 7,5
Nota: 7,5
