Les aparences enganyen i el que pot semblar un paradís terrenal es pot convertir en un infern, on les persones més perfectes es transformen en monstres. A partir d’aquesta senzilla premissa, el responsable de la infravalorada i desconeguda Enlightened (2011-2013), Mike White, signa un treball que és un exemple perfecte del que ha de ser una sèrie, on tot encaixa a la perfecció sense necessitat de grans artificis, només amb un sòlid guió i unes interpretacions d’alçada.
The White Lotus és una minisèrie de sis episodis produïda per HBO que, sense fer massa soroll ha arribat al gran públic, per mèrits propis. Podria haver passat desapercebuda, però no ha estat el cas, ja que el ‘boca-orella’ entre els espectadors ha funcionat a la perfecció. I és que des del primer capítol es connecta totalment amb tots els personatges, tant els hostes com els treballadors del resort de luxe a Hawaii, al que fa referència el títol de la ficció, i les seves històries entrecreuades.
A través d’un ambaixador de primera com és Murray Bartlett (Looking, 2014-2015), interpretant a l’eficient gerent de l’hotel, Armond, la sèrie ens va presentant l’heterogeni grup de rics nord-americans que passen uns dies de vacances de luxe carregats amb les seves motxilles emocionals. Des de la família disfuncional, passant per la parella acabada de casar i ja en crisi, o la ‘solterona’ lligada encara a la seva difunta mare, tots ells conformen una auca de personatges que representen perfectament totes les misèries de l’ésser humà.
La trama, que arrenca amb la mort d’un dels personatges, és el McGuffin ideal per mantenir el suspens fins al darrer capítol, tot i que, sense aquest element, la sèrie tampoc decau en cap moment, ja que ens ‘enamorem’ dels seus actors pel seu gran magnetisme. El showrunner White hauria pogut provocar fàcilment el rebuig per part de l’audiència amb aquest grup de persones moralment més que questionables, però com en una altra sèrie amb què guarda moltes similituds com Succession (2018-), el seu comportament és molt atractiu, ja que són vistos des del prisma de la sàtira i la ironia, i amb un humor negre irresistible.
En definitiva, HBO ha aconseguit amb The White Lotus fer fàcil el que és difícil: crear un producte molt addictiu a partir d’un concepte simple, però efectiu, ple de capes i lectures, que l’espectador s’encarrega de treure i interpretar, depenent de la seva capacitat d’anàlisi i observació. Esperem que la ja confirmada segona temporada amb nous personatges mantingui el nivell i aconsegueix fidelitzar als fans i captar-ne de nous.
Veredicte
Agradarà: als amants de les històries de personatges entrecreuades que funcionen com un trencaclosques psicològic.
No agradarà: als que estiguin cansats de veure ‘patir’ a la classe alta amb ‘problemes’ del primer món i no sàpiguen veure més enllà de la superfície.
Enganxòmetre: 8
Nota: 8
