The Turn of the Screw probablement és un dels relats més vegades dut al cinema, a banda de diverses versions televisives (la darrera en forma de sèrie a Netflix: The Haunting of Bly Manor), però també diverses de teatrals, un ballet el 1999, i una òpera de Benjamin Britten el 1954. La xifra exacte de versions cinematogràfiques esdevé un exercici força complicat. Juntament amb The Aspern Papers, probablement, esdevé un dels relats més famosos i celebrats d’Henry James. Ambdós títols compten, doncs, amb versions noves en aquest 2020, dirigides respectivament per Julien Landais (versió de The Aspern Papers ja comentada a El Cinèfil) i per la realitzadora de vídeos musicals Floria Sigismondi (també el film sobre el món del rock, The Runaways), que ens ofereix ara The Turning; hom admetria que l’escriptor està de moda, si més no al cinema.
La millor versió al cinema de la novel·la, que va veure la llum el 1898 per episodis, no cap dubte que és The Innocents (Suspense, 1961), de Jack Clayton, tot un clàssic que comptava amb l’esplèndida fotografia en blanc i negre de Freddie Francis, i una posada en escena senzillament aclaparadora. Mèrit de Floria Sigismondi és que, tot i que ha fet la seva molt peculiar versió, ambientada el 1994 en una mansió d’estil isabelí però a Maine (la novel·la s’esdevé a Bly, al Comtat anglès d’Essex), es percep l’esforç per tenir com a referent el film de Clayton, fins i tot en el pla final de la mà de Kate (Mackenzie Davis), la protagonista, a banda de diverses escenes.
Sigismondi fa una adaptació molt estudiada, plena d’altres referències, com ara un laberint en els terrenys de l’enorme mansió que immediatament remet al laberint de The Shining, el qual, com a la seva pel·lícula, té un component simbòlic referit a l’aspecte claustrofòbic i tendent a la bogeria absoluta que habita el cap dels protagonistes. La directora assegura ser-ne una gran admiradora, del film, així com de Rosemary Baby, de Polanski (cert criteri ambiental d’aquesta pel·lícula se’n diria proper també al film) i, de fet, de gran part del cinema dels anys 70. És un film amb molts detalls que obeeixen a un to molt més tenebrós que les versions cinematogràfiques prèvies: la majordoma, la senyora Grose (excel·lent Barbara Marten) és un ser aspre, desagradable i d’esguard boig, que no tolera l’actitud pedagògica de concepció moderna de Kate cap als dos nens orfes, en prioritzar uns valors de respecte que freguen l’Ancien Régime. Altrament, la fotografia va adquirint un to verdós que clarament insinua el podriment del lloc i de l’ànima de la institutriu. Els cabells rossos de Kate, de llisos i amb aspecte radiant passen a assolir el d’una baieta de pal de fregar a mesura que es veu torturada per l’actitud manipuladora i maligne dels dos nens orfes (nen i nena), als quals se suposa que ha d’educar i protegir per encàrrec d’un oncle que no vol saber res d’ells un cop han perdut els pares en un accident, i de l’amenaça dels dos fantasmes que no la deixen dormir bé (visible als ulls): la senyoreta Jessel i Peter Quint –anterior institutriu i mosso de quadres respectivament–, els quals van morir en fosques circumstàncies.
Però tot l’esforç del projecte se’n va un xic a norris perquè la cinta de Sigismondi esdevé massa confusa, a la qual cosa no ajuda un desenllaç susceptible de no entendre’s plenament. I això per bé que les interpretacions de Mackenzie Davis i de Barbara Marten siguin excel·lents , així com les del nen (Finn Wolfhard –It–) i la nena (Brooklynn Prince –The Florida Project–), que la fotografia de David Ungano sigui notòria, i que la posada en escena tregui molt de profit de l’enorme mansió de Killruddery House, en el terme de Bray, al Comtat irlandès de Wicklow, a prop de Dublin.
La directora, en sintonia amb molt del cinema de terror mínimament decent però postmodern, opta fins a cert punt per una estructura progressivament massa oberta que parla de bogeria des de la pròpia i hermètica suposada bogeria gradual de Kate. Cert que com a bon relat d’Henry James, s’imposa l’ambigüitat que recull fidelment Clayton. Fins a cert punt a The Innocents no acabem d’estar del tot segurs si tot el que sembla passar passa de veritat o és imaginació de Deborah Kerr que, per dir-ho d’alguna manera, es fa la seva pròpia pel·lícula alimentada pel comportament pervers dels dos nens i l’enclavament gòtic propi del XIX. Sigismondi, pel que fa a l’ambigüitat pròpia de James, va més enllà i aposta per una institutriu que té el seu propi background dramàtic –la mare boja a un manicomi–, que gradualment interferirà dràsticament en el relat. Per tenir idea del desenllaç, per a molts decebedor, caldrà tenir en compte l’escena primera del film, en què veiem l’antiga institutriu intentant fugir de Bly aterrida. L’ull de la senyoreta Jessel es barreja amb el de Kate, la nova institutriu, i aquí hi ha la clau, potser, per entendre el desenllaç. Però Sigismondi no acaba de trobar la manera adequada d’articular encertadament tota aquesta complexitat i el resultat passa per no entendre’s.
Tampoc queda clar si els dos fantasmes, amants secrets al relat original, perversos i pervertidors dels dos nens innocents (d’aquí el títol del film de Clayton) acaben posseint-los per, d’alguna manera, seguir endavant amb els seus jocs dins els cossos materials dels infants. La directora, en voler afegir un missatge feminista incrementat (que de fet James insinua en bona part), fa que els dolents siguin els homes, particularment Quint, que maltracta i humilia Jessel i que explica l’intent de fuita d’aquesta, la qual aquí no se suïcida d’amor com a l’original. Aquest fet potser li ha impedit jugar plenament amb la insinuació de possessió en conseqüència, puix que implicaria l’aquiescència de Jessel en el joc. Tampoc ajuda una institutriu decididament més vulnerable que la que encarna Deborah Kerr, i que queda engolida per la inquietant senyora Grose, molt diferent a l’amable Grose de Clayton. De tota manera, Sigismondi informa que es va rodar un altre desenllaç, que caldrà esperar a veure’l en plataformes o als DVDs.
Curiosament, Sigismondi se’n surt força bé traslladant el relat del segle XIX a l’any 1994, quan tot faria suposar que seria un punt feble, probablement perquè la història segueix sent la mateixa a la qual cosa hi contribueix la immensa Killruddery House, que tot i d’estil isabelí, passa molt bé com a marc gòtic.
El guió és de Chad Hayes i Carey W. Hayes, guionistes de la ja de per sí molt tenebrosa The Conjuring.
Veredicte
El millor: La posada en escena, la fotografia i el bon treball dels actors.
El pitjor: Un relat no del tot ben articulat d’acord amb les intencions de la directora.
Nota: 7
