‘The substance’: el superjo de Demi Moore

- Advertisement -

The substance ha estat una de les pel·lícules més escandaloses de la secció oficial del Festival de Cannes. Malgrat que la polèmica fins i tot ha aconseguit el premi del certamen al Millor Guió. Escrita i dirigida per Coralie Fargeat, la directora que el 2017 va sorprendre mig món amb Revenge, aquesta pel·lícula està cridada a la polèmica i l’escàndol. L’argument gira al voltant de l’actriu Elisabeth Sparkle (Demi Moore), una estrella en hores baixes a causa de la seva edat. Sí, senyores i senyors passats els 50 una dona ja no serveix per fer vídeos sexis d’aeròbic. Com a mínim això és el que pensa en Harvey (sí, el nom és Harvey) un productor televisiu interpretat per un llefiscós Dennis Quaid. La solució: buscar una noia més jove, més guapa, que es pugui sexualitzar encara més i, sobretot, sense arrugues.

- Advertisement -

El que no s’espera en Harvey és que la noia que ha trobat, la Sue (Margaret Qualley) és també, en realitat l’Elisabeth Sparkle. Tot plegat és possible perquè la “vella actriu” ha contractat els serveis de The substance una misteriosa empresa que literalment substitueix el teu jo caduc i decrèpit per una versió jove i atractiva. El problema, tanmateix, és que les teves dues persones han d’alternar-se l’existència. Una setmana ets jove i la següent ets “vella”. Alterar aquest equilibri pot tenir conseqüències molt tràgiques…

The substance i el Dorian Gray del segle XXI

- Advertisement -

Aquest film és còmic, tràgic i a la vegada cru i violent. És certament curiós que una dona que fa 30 anys estava obsessionada per la seva aparença protagonitzi ara aquest film. Demi Moore, en el seu moment més gloriós (Ghost, Striptease, Gi Jane) va arribar a admetre que estava una mica massa capficada en la seva aparença. És per això que en un moment en què la seva carrera no estava precisament en el seu moment més àlgid protagonitzar The substance és una jugada intel·ligent i catàrtica.

the substance

Aquesta producció representa una mirada madura però a la vegada cruel i fosca a aquesta fixació per no envellir. Amb efectes de so repugnants, primers plans de pit i cuixa i una barreja entre el glamur i la repulsió la pel·lícula és capaç de sorprendre i de fer-te apartar la mirada de la pantalla. Sens dubte és més un producte de Sitges que de Cannes, però és d’agrair que aquestes propostes tan extremes arribin també a festivals on encara et fan posar talons per caminar per la catifa vermella. Justament aquestes convencions masclistes i la visió carrinclona del passat són les que The substance vol dinamitar. I ho fa amb un crescendo de mal rotllo i superposant el mite de Dorian Gray amb el moviment #MeToo. El resultat no és apte per a tots els públics. Ara bé, els fans de la víscera i el gore sucaran pa.

- Advertisement -
JR Armadàs
Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat tres novel·les, diversos relats curts i ha estat editor d'Edicions Xandri durant 6 anys. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit una pel·lícula i sis curtmetratges i és el co-director del Sant Cugat Fantàstic i La setmana del Cinema en Català. També ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El Cinèfil'.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents