El cineasta suec Ruben Östlund presenta The Square, pel·lícula guanyadora del passat Festival de Cannes, després de la sacsejada que va significar la seva carta de presentació Fuerza Mayor/Turist (2014). El títol original respon a un concepte espacial i geomètric, el quadrat, que és la nova instal·lació que prepara el programador d’un museu d’art contemporani, Christian (Claes Bang), per simular l’espai simbòlic de la plaça, l’àgora. Una idea que vol estimular la reflexió sobre la condició humana a través del valor de l’ajuda desinteressada envers els altres.
Però les bones intencions artístiques xoquen amb la realitat quan en una entrevista inicial es posa contra les cordes al personatge principal, confrontat a les seves pròpies declaracions, tirant de veta d’un seguit de paraules buides, sense sentit, definicions incomprensibles, críptiques, inintel·ligibles, com passa sovint amb el mateix art abstracte. La voluntat de Christian de cara al nou muntatge museístic és posat en qüestió també a nivell personal quan és atracat al mig del carrer després de caure en un parany per ajudar, precisament, als altres.
The Square és un film controvertit i incisiu, i ho fa sovint des de la comèdia, emprant un to paròdic i corrosiu. Aquesta orientació crítica i sarcàstica es posa de manifest també en una escena de sexe entre l’entrevistadora, Anne (Elisabeth Moss), i Christian. Una situació que deixa l’home, pare divorciat amb dues nenes, com un egòlatra, confirmant l’autèntica dimensió mesquina d’un personatge tan cèlebre com reputat.
El film planteja un dels gran temes de la contemporaneïtat europea, els valors de la solidaritat en comunitat, els drets personals, l’altruisme. I busca la conscienciació i la marca dels prejudicis des del perímetre d’una forma buida, essència de l’art abstracte. Una proposta que planteja els mateixos límits de l’art contemporani, qüestionant-se la utilitat de l’art no figuratiu. Així, els dards d’Östlund posen l’èmfasi en l’abast limitat de l’art conceptual per plantejar problemes d’ètica i de compromís.
El plantejament cinematogràfic és tan obert i agosarat que aconsegueix posar contra les cordes a l’espectador. El discurs provocador i gens retòric apareix carregat d’ambigüitat, i contribueix enormement a l’empenta que conté aquesta tan temerària com satisfactòria proposta. Un film que interpel·la directament l’espectador i l’aboca a la incertesa i el dubte, igual que el públic confrontat a la contemplació de l’art modern, que es pot moure entre l’atracció o el rebuig. La mateixa reacció que cerca el suec Östlund en el públic, fascinat o incomodat davant unes imatges del film sovint de sentit al·lusiu.
Veredicte
El millor: la desimboltura, la rauxa i la valentia sense complexos que demostra el cineasta suec.
El pitjor: que l’espectador pugui pensar que es tracta només d’una comèdia càustica.
Nota: 9
