‘The Sandman’: els somnis, somnis son… o no?

El gener de 1989, als Estats Units es publicava el primer número de The Sandman, una historieta il·lustrada en format còmic creada per Neil Gaiman i en mans de la ja reconeguda editorial DC comics. Netflix, 33 anys més tard, estrenaria la seva adaptació serial, sumant-se a l’era de transformació digital, deixant enrere el paper i les grapes, per donar pas a les plataformes i les pantalles.

En una dècada on les grans productores es desviuen per esprémer l’extens món del còmic portant-lo a la pantalla gran, hem estat testimonis, tant de produccions fidedignes a les vinyetes originals, com de combinacions estranyes dels dos formats que han resultat ser un fracàs, o bé, una interpretació interessant del contingut. En qualsevol cas, una adaptació sempre tindrà retractors d’un camp o d’un altre. En el meu cas, com que no he llegit el còmic original, únicament em puc centrar en la interpretació d’aquest a la pantalla gran.

Dirigida per Neil Gaiman (creador també d’American Gods), David S. Goyer, i Allan Heinberg, The Sandman explica la història de Morfeu, el Rei del Somni, en el seu afany de superar el seu empresonament en la realitat desperta, reparant els errors còsmics, recuperant els seus trastos i enfrontant-se a aquell que intenti fallir el regne del somni.

Una de les dificultats més grans per adaptar una novel·la gràfica a una sèrie de televisió és adequar el ritme. A la sèrie aquest es veu desconcertant i confús. En el seu inici, en veure la causa i el plantejament de l’objectiu principal de la sèrie (recuperar els objectes i tornar a construir el regne del somni), aquest es veu finalitzat acabat el cinquè capítol. Per la qual cosa, l’espectador, que no ha rebut la suficient informació ni context del fantasiós món, es queda en blanc.

Podent haver dedicat la primera temporada a únicament aquest primer propòsit, realçant i aprofitant el gran potencial de John Dee com a antagonista de Morfeu, els creadors opten per donar massa pressa a la trama i plantejar un nou objectiu al costat de nous personatges passat l’equador de la temporada. Així, la sèrie, resulta ser una amalgama d’historietes poc explicades i utilitzades a base de context per a pròximes temporades.

En el paper de Morfeu es troba Tom Sturridge, que, si us sona la seva cara, interpretava el jove Carl a The Boat that Rocked; que, amb intents forçosos per aconseguir una veu greu i sinistra, el personatge, com la seva interpretació, destaquen per la seva sobreactuació. Malgrat això, la sèrie posseeix un extens elenc de grans noms com Gwendoline Christie en el paper de Lucifer, Boyd Holbrook com Conrinthian, David Thewlis com John Dee, i Charles Dance entre altres.

La sèrie compta amb una gran direcció artística reflectida en l’espectacularitat visual que ofereix el regne del somni i l’infern, així com el vestuari i els diversos escenaris que es van descobrint durant el pas de la sèrie. Sense conèixer el còmic anteriorment, un espectador verge de l’univers Sandman, se sorprèn del salt que fa la sèrie, que als seus inicis sembla aproximar-se a l’estereotip d’història de superherois, però que a poc a poc et porta per un camí de reflexió de la vida , i el redescobriment del pas de l’ésser humà, des dels seus inicis, fins al seu final. Vull destacar el cinquè episodi titulat ’24 hores’, on, amb possible inspiració teatral, ens explica les diverses històries que succeeixen en una cafeteria qualsevol dia de la setmana, en un món on la mentida no existeix.

Per acabar, cal aclarir que el personatge de Morfeu passa molt desapercebut durant la major part de la sèrie, podent ser el protagonista en escassos episodis. Cap al final de la sèrie, aquest paper protagonista, l’encapçala Rose Walker, mentre que el Rei del Somni s’involucra en escassos moments. D’una banda, la gran manca d’empatia que l’espectador sent respecte a Morfeu es veu dirigida cap a altres personatges més interessants; però, per altra banda, també ens quedem amb ganes de veure un apropament més personal al personatge en qüestió.

En conclusió, la sèrie ofereix una visió del potencial argumental que pot arribar a tenir el món de The Sandman, una interpretació interessant i curiosa dels Eterns i Deïtats que dirigeixen a la humanitat; una poderosa reflexió, punts clars d’humor negre que sens dubte us faran riure, i sobretot, una via d’escapament del món terrenal que ens envolta i que ja tenim tan vist.

Veredicte

El millor: la capacitat de reflexió personal que tenen alguns episodis, com el potencial que té la gran varietat de personatges, éssers mitològics i escenaris, dintre de l’univers de The Sandman.

El pitjor: la falta d’explicació i context de molts personatges i trames.

Enganxòmetre: 7

Nota: 6,5

Ricard Casanovas
Nascut l’any 2000, Ricard Casanovas és un apassionat pel setè art que va acabar els estudis a l'ESCAC, especialitzat en Estudis Fílmics i Guió. Com a redactor i articulista ha cobert el Festival de Sitges i normalment te’l pots trobar murmurant a la foscor de la sala del cinema, amagat per les últimes files. Advertència, mai li vulguis vendre un remake , ni li diguis que 'Shrek 1' no és la millor de la saga. Al seu bloc “No som uns p*** ignorants” desenvolupa un crit generacional a tots aquells i aquelles joves que no veuen bon cinema. Amb ganes de veure i escriure, el proclamat Vito, no pararà fins a trobar la seva arca de l'aliança, el seu cofre de l'home mort, el Rosebud… la pel·lícula perfecta

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents