‘The Power of the Dog’, un psicowestern

Els acabalats germans Phil (Benedict Cumberbatch) i George Burbank (Jesse Plemons) són les dues cares de la mateixa moneda. Phil és cínic i cruel, mentre George és impassible i amable. Junts són copropietaris d’un enorme ranxo a Montana. Quan George es casa en secret amb una vídua del poble, Rose (Kirsten Dunst), Phil, sorprès i furiós, duu a terme una guerra sàdica i implacable per a destruir-la per complet usant al seu efeminat fill, Peter (Kodi Smit-McPhee), com a peó.

The_Power_Of_The_Dog_2

Amb aquest argument i tenint en compte que qui dirigeix la funció és Jane Campion només es pot esperar com a resultat una pel·lícula que apel·la directament a la psique de l’espectador. Mirades capcioses, silencis punyents, paisatges interminables… Això és The Power of the Dog, el psicowestern de la responsable de The Piano.

Han hagut de passar 12 anys, perquè la directora novazelandesa, es tornés a posar darrere una càmera de cinema per dirigir una altra obra mestra com és aquest assaig sobre la masculinitat tòxica i els rols de poder, basada en la novel·la de Thomas Savage. Amb unes subtils i alhora potents interpretacions dignes d’Oscar, sobretot pel que fa a Cumberbatch i Smit-McPhee, la cinta de Campion t’hipnotitza fins a la medul·la, i ho fa d’una forma molt subtil i delicada com a ella li agrada

El que comença com el que sembla un western clàssic s’acaba convertint en un melodrama gòtic, que atrapa a l’espectador des de la primera escena i no el deixa anar fins als crèdits finals. Campion presenta una obra atrevida i impredictible, i amb una complexitat psicològica que fa inevitable pensar en la multipremiada pel·lícula protagonitzada per Holly Hunter l’any 1993.  

The_Power_Of_The_Dog_3

La sublim fotografia i la captivadora banda sonora, firmades per Ari Wegner (Stray, 2018) i Jonny Greenwood (Phantom Thread, 2017) respectivament, no fan més que reforçar el missatge que vol transmetre la cineasta que no és un altre que en la subtilesa dels petits detalls s’amaga la veritat. El minimalisme en la posada en escena ajuda a construir una atmosfera tensa i angoixant que només els grans directors aconsegueixen transmetre de forma convincent i, sobretot, emocional. 

Possiblement, no sigui un film per a tots els paladars cinèfils, i molt menys per aquells que busquin un western convencional, perquè l’obra de Campion és tot menys convencional, és un tractat sobre el bé i el mal a través d’una sòrdida història amb uns personatges mancats totalment d’empatia. Però, qui ha dit que un hagi d’empatitzar amb la seva nèmesi?

Veredicte

El millor: un treball interpretatiu que demostra que actuar és un art. 

El pitjor: un ritme excessivament pausat que per moments pot resultar tediós.

Nota: 8,5

Jordi Sardiña
Periodista, professional, des de 1999, cinèfil, passional, des de tota la vida, ja que el cinema l'ha acompanyat sempre, tant en els bons com en els mals moments. La seva trajectòria laboral no sempre ha estat lligada al Setè Art, a part dels blocs 'propassionals' que ha creat (el darrer, coachingcinema.wordpress.com), ja que s'ha guanyat la vida com a consultor de Màrqueting-Comunicació en diferents empreses de sectors diversos. Col·laborar amb 'El Cinèfil' li permet transmetre tot el que he après i segueix aprenent veient cinema (o sèries). Llarga vida a la pantalla gran (i petita)!

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents