El segon dia de Festival de San Sebastián i el primer que nosaltres hi som ha deixat un gran nombre de pel·lícules a la cartellera que malauradament ens hem perdut, però The Oath, no ha estat una d’aquestes.
Amb una premissa clàssica de thriller nòrdic, inicia una trama de angoixa on un pare és capaç de fer el que sigui per tal d’apartar la seva filla gran del món de la droga on s’ha vist empesa com a conseqüència de l’elecció de la seva parella sentimental. Una situació que ella no és capaç de veure, ja que l’amor ja les té aquestes coses. Però l’amor paternal tot ho pot. De professió metge (coneixements dels quals haurà de tibar) s’endinsa en el món dels xantatges amb gent que domina més el tema que ell, però això només serà en principi.
Tal com dèiem, premissa típica dels ja famosos thrillers nòrdics, no aporta cap novetat dins aquest gènere, però manté l’espectador expectant de com se solucionarà el merder que aconsegueix crear. Els fils es van tibant de mica en mica però creen un entramat que distreu i és útil per omplir aquella necessitat imperant de drama policíac que sembla que la societat exigeix amb gran fervor, últimament. Cal destacar un fet el qual no en vaig ser conscient fins a la roda de premsa amb el mateix director, tot el món del protagonista està envoltat de dones (dona, filles i fins i tot inspectora), però els dos personatges amb problemes són els dos homes principals. Un tret molt destacable i que dóna una forta connotació a la passivitat i activitat dels personatges que intervenen en l’acció.
Les actuacions, no diríem mai que siguin mereixedores d’Òscars, però cal destacar el protagonista (el qual també n’és el director), Baltasar Kormákur (101 Reykjavík i Everest). La fredor que requereix el personatge i la sang freda que ha d’aconseguir transmetre ho fa de manera magistral. L’angoixa d’un pare desesperat cala sota la pell de l’espectador amb aquella impotència d’haver d’agafar els reposabraços, a falta de poder fer alguna cosa més.
Ara bé, si una cosa em costa, i encara més amb cinema policíac són els finals oberts. De fet, aquesta pel·lícula deixa un final obert força acceptable, però no s’ha rematat del tot. Faria falta una mica més d’explicació de com acaba tot plegat, perquè la tensió no s’evapora del tot.
https://www.youtube.com/watch?v=7vPNwJ4yab8
Veredicte
El millor: els paisatges i l’ambient que caracteritza els thrillers nòrdics.
El pitjor: falta d’actuació dels personatges secundaris i un final un xic massa abrupte.
Nota: 6
