‘The northman’: Quan el cos et demana sang, violència i venjança

Hi ha dies de la setmana que el cinema et transporta al món que el teu cos necessita. Quan et trobes trist per falta d’afecte o amor, les pel·lícules romàntiques sempre hi són per enfonsar-te més en la solitària misèria, en canvi, en els dies assolellats que et recorden com és de bonica la vida, una comèdia mai no va malament. Però hi ha dies que el cos et demana sang, una violència desmesurada, una raó venjativa per cridar i córrer a primera línia de batalla contra tots aquells que gosin plantar-te cara. I és que el cinema ho pot fer; ja pot ser mitjançant un valerós gladiador en un circ romà, una despietada assassina armada amb una katana de Hattori Hanzo, un rebel escocès en nom de la llibertat d’un poble, o en aquest cas, un fort viking que farà tot el que és necessari per venjar la mort del seu pare.

Es tracta de The Northman, la nova entrega de l’aclamat director nord-americà Robert Eggers, que, encara tenir una petita filmografia (de moment), ha aconseguit arribar al públic i la crítica. Va començar la seva trajectòria amb la molt coneguda The Witch, una de les pel·lícules clau de la nova branca del gènere de terror, anomenat terror elevat, que contradient-se al terror popular infestat de jumpscares i bojos amb motoserres, aquest indueix l’espectador en un ambient oníric amb un complex rerefons emocional i temàtic. Mitjançant aquesta nova branca també ens va portar The Lighthouse, una altra obra de terror elevat que va captivar la crítica. Aquesta vegada, a sorpresa de tots, el director que no necessitava una gran bossa de diners amb què treballar les seves pel·lícules, va optar per fer un film de gran pressupost.

The Northman tracta la història del príncep nòrdic Amleth (Alexander Skarsgård), que, en una Islàndia del segle X busca la venjança de la mort del seu pare a les mans del seu oncle. Aquesta versió vikinga de la shakespeariana Hamlet, amb possibles aires també a Macbeth, tracta d’una història de venjança pura i incansable. Plagada d’un elenc d’estrelles com Anya Taylor Joy, que eclipsa la pantalla cada cop que apareix; Nicole Kidman, com mai vista en un paper terrorífic de què en una escena et glaça la sang; Claes Bang com el malvat oncle, i l’escassa, però brillant participació d’Ethan Hawke i William Dafoe com el pare i ‘sacerdot’ d’Amleth.

El film, malgrat un mal pla de màrqueting en què se’ns ha venut una mena de blockbuster tirant més a Michael Bay que a la comuna firma de l’autor, la pel·lícula segueix els passos de les antecessores del director. Aquesta et transporta als paisatges verds i desolats d’Islàndia, amb una banda sonora i una fotografia atmosfèriques que et fiquen del tot a la pel·lícula.

La litúrgia pagana, les celebracions vikingues tenen un gran protagonisme a la trama, juntament amb projeccions oníriques relacionades amb les deïtats de llavors. El film fusiona una història de venjança, de bogeria malsana, d’obsessió, amb una grandíssima dosi de sang a dojo, resultant un film completament brusc, violent i a vegades desagradable.

La cantant islandessa Björk interpretant a la bruixa

La peça resulta ser una mica desordenada, caòtica, barrejant la proposta d’Eggers, amb una història més shakespeariana, en què de vegades el ritme es talla amb cops de so, passant bruscament d’estil o de gènere. Tot i això, m’ha agradat molt.

Robert Eggers ens ha tornat a demostrar el poder amb què aconsegueix crear aquest tipus d’imatges que ens imbueixen a l’atmosfera malsana i violenta dels vikings. La proposta acaba sent molt interessant, tractant-se d’una pel·lícula que s’ha de veure al cinema i on deixar-se portar per la història.

Aquesta es va estrenar divendres passat 22 d’abril i es troba a cinemes. En resum, si voleu saciar de sang la vostra espasa, cridar com un bàrbar, i viatjar junts al Valhalla, no dubteu a veure The Northman, de Robert Eggers.

Veredicte

El millor: la manera en com Robert Eggers ens endinsa en la pel·lícula, amb una fotografia i un so eclipsant.

El pitjor: per una banda externa, l’error de màrqueting de vendre el film com si es tractés d’un blockbuster per atreure més públic, i per l’altra banda, la intensa i explícita crueltat en algunes escenes, que, depenent de la persona, pot afectar més o menys.

Nota: 8

Ricard Casanovas
Nascut l’any 2000, Ricard Casanovas és un apassionat pel setè art que va acabar els estudis a l'ESCAC, especialitzat en Estudis Fílmics i Guió. Com a redactor i articulista ha cobert el Festival de Sitges i normalment te’l pots trobar murmurant a la foscor de la sala del cinema, amagat per les últimes files. Advertència, mai li vulguis vendre un remake , ni li diguis que 'Shrek 1' no és la millor de la saga. Al seu bloc “No som uns p*** ignorants” desenvolupa un crit generacional a tots aquells i aquelles joves que no veuen bon cinema. Amb ganes de veure i escriure, el proclamat Vito, no pararà fins a trobar la seva arca de l'aliança, el seu cofre de l'home mort, el Rosebud… la pel·lícula perfecta

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents