Què és la maternitat? Què implica i quin cost emocional té per a la dona? Què es considera una mala mare o una bona mare? Aquestes i moltes més preguntes subjaguen en l’òpera prima de l’actriu Maggie Gyllenhaal (The Deuce, 2017) com a directora, The Lost Daughter. Protagonitzada per una incommensurable Oliva Colman (Landscapers, 2021), la cinta segueix els passos i, sobretot, els pensaments, de Leda, una professora universitària de vacances a una illa Grècia, on coincideix a la platja amb una jove mare, Dakota Johnson (Suspiria, 2018), i la seva filla petita, que la faran reviure els seus pitjors records familiars.
Gyllenhaal demostra en el seu primer treball, basat en la novel·la d’Elena Ferrante, la seva valentia i ambició darrere la càmera, desfiant durant tot el metratge els convencionalismes, no només de la maternitat, sinó també del paper de la dona dins el món laboral. La directora debutant, més enllà de la mirada femenina i feminista, repta a l’espectador a què faci una reflexió profunda sobre tots aquells sentiments de culpa i penediment que envolten a les dones i, per extensió, a la majoria de persones.
El tàndem Gyllenhaal-Colman no podia ser més perfecte per adaptar un text tan complex intel·lectualment i psicològicament i amb tant subtext ocult. La subtilesa en la direcció casa perfectament amb la contenció en la interpretació. Cap de les dues necessita floritures artístiques o estilístiques per comunicar amb convicció i seguretat el que volen transmetre.
La nova cineasta sap jugar perfectament amb els diferents tons que omplen la cinta, passant amb seguretat de la tendresa a la tensió i viceversa. Aquesta imprevisibilitat en les escenes i el seu desenvolupament poden provocar incomoditat a l’espectador menys avesat a aquest tipus d’experiència cinematogràfica.
Sigui com sigui, Maggie Gyllenhaal demostra amb The Lost Daughter un control absolut del mitjà, tant tècnicament com artísticament. No hi ha dubte que sap explicar una història amb majúscules amb profunditat, tot allunyant-se amb elegància dels clixés dels de la maternitat que ens ha venut sempre Hollywood. Una col·lecció esplèndida de sensacions, mirades, desitjos, tensions i inseguretats.
I tot això i més ha fet que la cinta no pari de recollir premis allà on va, com als darrers Independent Spirit, que ha guanyat els guardons a Millor Pel·lícula, Direcció i Guió. Si triomfa als pròxims Oscars, on està nominada a Millor Guió Adaptat, Millor Actriu (Colman) i Millor Actriu de Repartiment (Johnson), la convertiran en un dels millors salts de davant a darrere la càmera dels últims temps.
Veredicte
El millor: una gran adaptació que desborda honestedat pels quatre costats.
El pitjor: certs passatges narrats de forma massa extensa i descriptiva.
Nota: 9
